Jo confesso: ¡m’alegro del mal aliè!

‘Alegrar-se de les penes dels altres t’embruteix i demostra la teva insignificança. Però és un plaer i no hi renunciarem’.

Vaig cursar amb tanta devoció els cursets de catecisme que oficiava mossèn Tomàs a la parròquia del poble que vaig acabar les dues temporades al cim del podi. Primer i a una distància sideral del segon. La classificació no era cap bestiesa. Si a la Lliga els quatre primers equips es classifiquen per a la Champions, els nens de llavors guanyàvem plaça per fer la primera comunicació en el primer torn dels cinc que hi havia. 

Per aconseguir-ho s’havia de demostrar que ens sabíem els manaments, el credo i el parenostre amb més facilitat que els nostres companys. Amb això n’hi havia prou per consagrar-lo a un al cim de l’orgull familiar. «El meu fill farà la comunicació en el primer torn», deien les mares al mercat i els afavorits amb la distinció inflàvem el pit i apreníem a creure’ns molt intel·ligents.  

Ja vindria la vida a posar-nos a lloc. Ara els pares expliquen a Twitter que els seus fills els fan preguntes intel·ligents de rerefons laic ja des de ben petits. Però en el fons és el mateix. Tots els pares del món volen fardar dels seus pollets. Almenys fins que no arriba el fotut oncle Paco amb les rebaixes. 

A força de clatellots

Mossèn Tomàs ens ensenyava a fer el bé a força de clatellots, calbots i algun ventallot. Potser aquest mètode no era el millor i per això no vam acabar d’interioritzar el missatge que ens regalava entre nyanyo i nyanyo. El resum, per anar al gra, és que després de dos anys de puntual assistència a les seves classes, tots continuàvem sent igual de cabronets que al principi.

Allò dels 10 manaments més o menys ho enteníem tots. Ja ens havien ensenyat a casa que robar i matar estava malament. Fins i tot allò de no desitjar la dona del proïsme ens semblava que tenia cert sentit, malgrat ser uns marrecs que encara no vivien pendents de l’entrecuix. Els problemes arribaven amb les segones derivades. 

Per exemple, ¿com podia ser que no poguéssim alegrar-nos de les desgràcies dels altres? ¿Potser no teníem dret a celebrar que el professor de matemàtiques es trenqués la cama? ¿Per què no podíem riure si l’imbècil del company de classe es quedava castigat sense pati una setmana? Les prèdiques de mossèn Tomàs eren en aquests temes com aigua caient sobre una pedra impenetrable. Ni el més mínim efecte.

Chelsea-Reial Madrid

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquesta setmana he recordat en particular tota aquesta brasa sobre el mal aliè que ens hem d’esforçar a sentir en primera persona fins a patir-lo com si fos propi. Alegrar-se de les penes dels altres t’empetiteix, t’embruteix, et denigra i demostra la teva pròpia insignificança. Tan poc vals que la vida només et dona per burlar-te dels altres i més bla, bla, bla.

Una mica de veritat hi deu haver, en això. Però ¡que carai! ¿Com ho fem per dissimular que no hi ha plat més apetitós que l’eliminació del Reial Madrid de la Champions i que per molt que ens diguin que sentir aquest plaer ens converteix en el més nan dels lil·liputencs no renunciarem a experimentar-lo? El dia que el Chelsea va eliminar el Madrid em vaig sorprendre davant el televisor cridant-li a la pantalla: «al carrer». Després em va semblar sentir el puny de mossèn Tomàs descarregant sobre el meu cap i la seva veueta castigant-me a l’últim torn de les comunions. I crec, a dir veritat, que encara em dura la ressaca.