Linxament polític
A la caça d’Iglesias
A Pablo Iglesias no li han perdonat ni ser d’esquerres, ni posicionar-se a favor del referèndum ni molt menys que condemnés la violència policial de l’1-O: curiosament, l’independentisme no ha fet res per ajudar-lo
Les bales que van enviar a Pablo Iglesias eren en realitat una metàfora de la fenomenal cacera política organitzada contra la seva persona. Per descomptat, ell no ha sigut aliè a molts dels seus mals, perquè al final ha sigut víctima, com li sol passar a l’esquerra, de la distància insalvable entre la seva gran utopia i la dura realitat. Però és molt ingenu pensar que a Iglesias l’han matat només els seus errors. Perquè l’Iglesias polític, efectivament, pot morir oficialment aquest 4-M en mans de Díaz Ayuso, l’última a descobrir que disparar contra ell i a tota hora era gratis i a sobre donava rèdits.
Però el cert és que ha arribat a aquesta emboscada final molt malferit: ell i la seva dona, Irene Montero, han sigut víctimes durant anys d’un ‘escrache’ feixista diari i tolerat a la porta de la seva pròpia casa, i l’odi que sempre han suscitat les seves idees en contra de la desigualtat i a favor de canviar l’statu quo es va tornar radioactiu quan va tenir la valentia de defensar un referèndum pactat per resoldre el conflicte català, una cosa que li va valer la ira de tota la classe política madrilenya, mig Ibex 35 i per descomptat gran part de l’‘establishment’ mediàtic.
Entretots
Res exemplifica millor aquesta ràbia descontrolada, de vegades fins i tot des del mateix PSOE, que aquesta terrible frase de Felipe González de fa escassos dies: «Podem és més perillós que Vox». Tampoc ha mogut per ell ni un sol dit el sobiranisme, al qual va donar un cop de mà al seu dia amb la seva condemna a la violència policial de l’1-O: a la seva caiguda hi ha contribuït també el silenci gèlid de Waterloo, que mai ha volgut que Iglesias els desmentís la seva teoria que tots els espanyols són iguals, i la bel·ligerància d’un cert independentisme que és hereu de l’obsessió malaltissa de Convergència contra l’esquerra. Uns per acció, d’altres per omissió, tots han sigut còmplices del seu linxament. Aquesta confabulació de mediocres, corruptes o simplement desagraïts ha acabat per destruir un dels talents més grans que ha donat la política espanyola. Almenys que consti en acta.
