Ni confrontació ni diàleg, gestió

Aquesta és la situació i aquestes, les tristes perspectives. Dipositar esperances en una hipotètica victòria de les esquerres el 4-M a Madrid com a detonant que desencalli el conflicte català pot servir per autoafirmar-se com pragmàtic, realista i enemic de radicalismes. Però com a pronòstic és segur que s’estavellarà contra la persistència de la roca inamovible de Madrid. Si es confirma la revalidació d’Ayuso, Sánchez dirà que convé aguantar una temporada més sense mesures de gràcia per no posar en perill el govern d’esquerres a la Moncloa. I viceversa però amb un discurs similar: una hipotètica i en el millor dels casos ajustadíssima victòria de la suma de PSOE, Més Madrid i Podem, en lloc d’obrir el camí de les concessions, la mantindria tancada sota el pretext que es tracta d’una capsa de Pandora.

El discurs implícit de Pedro Sánchez amb els seus socis és i serà en tots els casos: o jo o el PP-Vox. Amb Sánchez no avançarà cap agenda independentista, però és cert que amb el tàndem de la dreta i l’extrema dreta la situació empitjoraria, i molt. Entre la paret del PSOE i l’espasa de la dreta hi ha diferències òbvies, sobretot per a qui, malgrat estar lligat de mans i peus, fins i tot pot triar el mal menor.

Arribem així al segon debat infructuós. La política dels independentistes a Madrid, lluny de pledejar fent l’inútil sobre un canvi de model territorial que posi fre a la metròpoli qualificada per Ximo Puig d’aspirador, model més que consolidat, i a més de clamar contra les injustícies, només pot consistir a comportar-se com a bons autonomistes, votació per votació, ministeri per ministeri, mesura per mesura. Això i proporcionar al PSOE tants vots com calgui per evitar que l’espasa substitueixi la paret. El model d’Estat ha passat de centralista a macrocèfal en tots sentits. Madrid llepa els millors cervells i les energies de tot Espanya sense distincions. Madrid creix i creixerà a costa d’Espanya com a megalòpolis imparable. Guanyi qui guanyi a la comunitat, el rumb d’aquesta via no canviarà. El model, compartit per tots, va començar amb l’AVE Madrid-Sevilla.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els reptes de Catalunya són, doncs, enormes: els instruments per afrontar-los, del tot insuficients, però no més que en els segles passats. Com més tard comencem, pitjor. Com més dividits, pitjor encara. Sigui quina sigui la fórmula de govern de la Generalitat que els partits es dignin acordar, la prioritat no són els relats, no són els fulls de ruta en forma de brindis a un sol entelat per vols de coloms; és el país, són les emergències que només es poden pal·liar amb una bona gestió. I que, al contrari, s’agreujaran si continuem substituint la gestió per la gesticulació.

Aviat hi haurà Govern, però tothom, començant pels independentistes, necessita convèncer-se i ser convençut que la Generalitat serveix per a alguna cosa, recordar que Prat de la Riba va fer molt de molt menys, que la societat catalana no ha perdut la fermesa ni la capacitat d’aixecar grans projectes amb pobres eines. Si de debò els partits independentistes volen que Catalunya no retrocedeixi, han de sortir de la seva bombolla, mirar el país i acordar una llista de consellers, de partit o no, però més val que no tots, capaços de despertar noves expectatives en el difícil camí d’ajudar una societat que, ara com ara, està més tocada que fa pocs anys i més ferida que esperançada.