Els records

Preocupar-se és gratis. Jo canvio de preocupació cada mes, més o menys. Al març em preocupava el nombre de palmeres que hi ha a la meva ciutat, però ja gairebé ho he superat i no m’importa. Últimament penso bastant què recordaran els meus fills d’aquests anys infantils i m’esforço per construir-los un munt de moments feliços amb l’esperança que es converteixin, passat un temps, en records igual de feliços. Després penso què recordo jo de la meva infància i la veritat és que les escenes ridícules sobresurten en la memòria. M’expliquen que passava hores i hores jugant amb el meu pare, però el primer record que em passa pel cap és un dia que m’hi vaig pixar a sobre expressament. 

Potser al meu pare li preocupava llavors el mateix que a mi ara, i per això era aquell dia a la meva habitació assegut al llit, mirant d’alimentar-me de records d’alta gamma. No ho sé, però encara avui visualitzo la seqüència sense problema: jugàvem amb una pilota, li vaig dir ‘tinc pipí’, el meu pare va ajuntar les mans formant un bol i em va dir ‘pixa aquí’, i jo vaig treure la tita i li vaig pixar allà.

Una vegada, amb el taekwondo

Obedient i literal, fàcil. La típica anècdota, en la senzillesa rau la seva bellesa. Recordo el líquid desbordant les seves manotes i mullant la rajola, i l’inquietant silenci a l’espera d’una reacció en l’encreuament de mirades. Contra pronòstic, el meu pare va assumir la culpa i no hi va haver baralla ni càstig. Tant de bo entrar al seu cervell en aquell moment i sentir aquesta desolació desplomada, però crec que va aprendre la lliçó a grans trets: no incitis a la tonteria un fill tonto.

Per què uns records i no d’altres. Una vegada em van apuntar a taekwondo. Recordo el primer dia, que va resultar ser també l’últim dia. Recordo arribar a la classe i que estiguessin tots amb el quimono blanc. Jo anava casual, en pantalons texans, que pel que sembla els meus pares no confiaven gens en la meva afició sobtada per l’esport de contacte. Em van endossar de company d’exercicis un que em treia un cap i un parell de cursos, vaig cobrar de valent, i al sortir vaig comentar que potser allò del taekwondo no era per a mi, que igual era millor deixar-ho i quedar-me a casa veient Bola de Drac, no fos que em trenquessin alguna cosa.

La fantasia de la Superlliga

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Per què d’unes coses te’n recordes i d’altres no. Per què sempre en la memòria els ridículs, grimpant. Un partit cabdal de la meva adolescència el va decidir Fernando Gómez Colomer amb un triplet. Fa poc vaig veure el resum i havia oblidat el primer gol, però recordava perfectament com vam celebrar l’últim. El Fernando es va acostar a la nostra zona i en un rampell entusiasta li vaig llançar la meva bufanda, pensant que l’agafaria de la gespa, la besaria i m’assenyalaria amb l’índex mentre em feia l’ullet, però va passar de la bufanda i em va ignorar per complet. Recordo que vaig haver de negociar amb l’aplegapilotes, humiliat, perquè me la tornés. També recordo que la bufanda tenia enganxat un xiclet que no treia perquè en teoria portava sort. Començo a pensar que és útil el filtre de records: conserva tot el que no surt a les estadístiques del joc. El nostre.

Perquè han passat dècades i no he tornat a tirar una bufanda a ningú, ni a pegar-me amb ningú ni a pixar-li a ningú, però ho recordo. Pel camí he oblidat milers de gols. D’aquest final de temporada, d’aquesta fantasia de la Superlliga, què recordarem. Em temo que els ridículs, jo almenys, ben frescos.