Millor que ens retirem

A aquestes altures febrils de la temporada sempre hi ha algú que diu «a mi ara ja m’és igual com es jugui i tot això, jo el que vull és guanyar», i t’ho explica com si fos una cosa de debò singular. T’ho explica com si volent això estigués demostrant que no és com els altres. Pel que sembla, els altres estem desitjant perdre, els altres no volem guanyar.

Em recorden una mica la gent que a l’aparèixer un escarabat en algun lloc diu «quin fàstic que em fan els escarabats», exactament igual que el que vol guanyar o al que no li agrada matinar, sentint-se especial. Perquè als altres ens encanten els escarabats, ens resulten molt agradables a la vista, els escarabats, tenim mascotes escarabats, els posem nom de persona i acariciem el llom als escarabats.

En fi.

La setmana passada, diumenge al matí, estava veient el San Fernando-Eivissa de Primera Federació estirat al sofà (respecteu els meus més foscos vicis com jo respecto les vostres lluminoses addiccions) i es va acostar el meu fill. El Teo es va asseure a la meva vora i, com sol fer, em va triturar a preguntes sobre el passat, el present i el futur de les dues institucions.

Paciència admirable

Volia saber com anaven classificats, quin era el primer equipament del visitant i com havien quedat en els partits de Lliga contra el Castelló, que és l’equip que li interessa. Ho vaig contestar tot amb una paciència admirable i vaig ser tan correcte que vaig arribar a pensar que estava en joc una medalla al millor pare. Lògicament satisfet, el Teo se’n va anar per on havia vingut i va seguir per allà amb les seves mogudes, en una altra habitació, siguin quines siguin les mogudes pròpies d’un nen de 7 anys. Al cap de poca estona, no obstant, el meu fill va tornar amb una última pregunta. Pel que fos, necessitava saber com havia quedat l’Eivissa-San Fernando de la primera volta. Vaig admetre que no ho sabia i va exclamar: «¡Quin periodista!».

En fi, una altra vegada.

Primer em va fer bastanta gràcia, però després ho vaig pensar millor, i no tant. Vaig visualitzar un futur gens impossible, perquè com a petit aficionat que és, alguna cosa hi deu haver germinant a les seves entranyes. Vaig començar a calcular quants anys falten perquè el meu fill m’insulti a Twitter per algun article que no li hagi agradat, i no són gaires. Tindrà a més informació privilegiada per fer mal. Per si no fos prou, segur que per reforçar els seus arguments portarà a col·lació el carnet d’abonat que jo mateix li estic pagant.

Quan al col·le li preguntin a què em dedico dirà «el meu pare treballa al pamflet aquest que només serveix per no trepitjar el que està fregat». Quan arribi a l’institut, el Teo liderarà manifestacions que passaran pel costat del diari al crit de «periodistes, terroristes», i demanarà portar el megàfon per no semblar tebi i sentir-se integrat.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

Ens creuarem als voltants de l’estadi i girarà la vista cap a una altra banda. A la mínima fallada, m’acusarà de manipulador, desestabilitzador i d’estar a sou de l’amo. El meu propis amics li faran m’agrades i jo recordaré, derrotat, que tot va començar per no saber que el 3 de gener del 2024 l’Eivissa va superar el San Fernando (3-2).

En fi, potser sigui millor que ens anem retirant.