No entendre res

Tenia la vida més o menys controlada fins que em vaig assabentar que la carbonara no porta nata. Penses que entens alguna cosa fins que les conviccions amb què creixes s’enfonsen. Creus que ho saps tot, o gairebé tot, cap al final de l’educació obligatòria. Creus que ho pots tot fins que comença la pràctica. Creus que ho comprens tot, o gairebé tot, mentre ets jove i t’empeny l’onada bona. Després passa un temps i canvien fins els noms dels països. Després passa un temps, fas un cop d’ull i res segueix on era, i res és el que era. Tot allò que et definia, ara –amb massa freqüència– no val la pena.

Passa un temps i en comença un altre que ja no és el teu. La teva lògica de confort salta pels aires. El 4-3-3 ja no és un sistema infal·lible. Potser és millor treure els córners en curt. Apareixen problemes que no es resolen afegint un centrecampista per dins. Els teus futbolistes favorits no saben retirar-se i tu tampoc. T’aferres a les nits sense sentit igual que ells als últims contractes. Ells i tu embrutareu un bonic llegat. Recerques defectes en els nous ídols, incapaç d’assumir que potser siguin millors que els que s’evaporen. La música que triomfa et sona aliena. Els que admiraves et deceben. Aquest llibre que agrada a tothom a tu no t’agrada gens. Et quedes sense referents perquè tu hauries de ser el referent. Però tu acabes de descobrir que a l’aigua on es cou la pasta no cal llançar-li oli.

Penseu que els futbolistes sobreactuen perquè no heu vist la meva filla queixant-se per haver d’acabar-se el plat de macarrons carbonara. Hi ha futbolistes capaços de generar perill d’on no n’hi ha, igual que la meva filla és capaç de generar un drama del no-res. El meu equip sol fitxar jugadors capaços de generar perill d’on no n’hi ha, però a la nostra porteria, no a la contrària. A la Delia li cau el drama de les butxaques, però al cap de poca estona se li passa. Fa poc va portar el butlletí de notes del trimestre i eren totes superbones. Quin fàstic fas, li vaig dir, tot excel·lents. Potser no va ser la millor idea. Ho vaig apuntar llavors i ho remarco ara.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No sé si està relacionat el tema, però la meva filla va suspendre aquesta setmana un examen per primera vegada. Va sortir del col·le com sortia jo dels partits perduts: tirant la motxilla als peus del meu pare i demanant diners per al berenar. Em va explicar allò del 4,6 en matemàtiques: resulta que no havia entès uns exercicis, vaja, quina pena. Em vaig riure una estona d’ella, que potser tampoc no va ser la millor idea. No li cabia al cap allò d’haver suspès, es preguntava com li havia pogut passar una cosa així, si aquestes coses de la vida no eren per a noies com ella. Com no li interessa el futbol desconeix l’habitual de la derrota, i ni tan sols sospita que aquesta és només la primera. Ja li explicarà un altre la veritat, jo li vaig donar el berenar.

També li vaig comentar diverses alternatives que podrien ser útils per a la nova Delia, la que no aprova, totes elles basades en la delinqüència, per si de cas, perquè li vaig assegurar que si suspens un examen a quart de Primària, és l’única sortida que queda. Tant de bo pensi que tenia la vida més o menys controlada fins al 4,6 en matemàtiques. Seria el nostre vincle, una connexió preciosa: la confusió, l’enyorança i no entendre res. El temps dirà si va ser la millor idea.