Un minut és un minut

Dijous, el meu fill Teo va trobar un rellotge de polsera oblidat en un calaix i se’l va apropiar. El rellotge del Teo ha sigut aquests dies i en aquesta casa la gran atracció. Aquí intentem ser feliços amb poc, perquè no hi ha cap altra manera precisa de ser-ho. El vell-nou rellotge és el primer rellotge del meu fill, que només se’l treu per a l’essencial, és a dir, entrenar-se i jugar partits. Durant el primer dia de la seva nova vida amb rellotge, el meu fill ens va mantenir informats de l’hora amb precisió. Anàvem al cotxe, paràvem en un semàfor i apuntava: "Les tres hores i vint-i-quatre minuts". Canviava el semàfor a verd, repreníem la marxa i matisava: "Les tres hores i vint-i-cinc minuts". Estàvem mirant la tele, tan tranquils, i de sobte trencava el silenci al sofà: "Les nou hores i disset minuts". Quan el vaig acompanyar al llit i li vaig dir bona nit, va activar la llum del seu superrellotge i es va acomiadar: "Les deu hores i sis minuts".

Tot anava més o menys bé amb el nen-rellotge fins que es va despertar l’endemà. Al Teo li va picar per contrastar, un error infantil i recurrent. Va assaltar la nostra habitació a punt de plorar perquè el seu rellotge anava un minut avançat respecte al telèfon mòbil de la seva germana gran. Li vaig dir que no importava, que era igual, però estava clar que ell ho veia d’una altra manera. Li importava i no li era igual. Un minut és un minut. El meu fill no s’acoquinava davant la immensitat del cosmos. Per al Teo era molt important saber quina hora era exactament, una qüestió vital. Va requisar els nostres mòbils per comparar i vaig començar a espantar-me per aquesta obsessió. Es comença així i s’acaba sent àrbitre.

No vaig tenir més remei, per tallar aquesta perillosa tendència, que ajustar l’hora del seu rellotge i sincronitzar-la amb la de la resta de telèfons de la casa. El nen va semblar quedar-se tranquil, tot i que tornava cada deu minuts per comprovar que tot seguia en ordre. El vaig convidar a jugar a la Nintendo, a veure si canviava de vici. No el vaig obligar a fumar perquè a casa no tenim cigarrets.

Notícies relacionades

El truc de Guillermo Peinado, la gran promesa espanyola de l'escalada: “El focus el poso a escalar bé i gaudir, no en els resultats”

Comença la nova era de Xavi al Barça (segona part)

No sé cap a on evolucionarà la relació del meu fill amb el rellotge, però si és com jo li anirà passant de mica en mica. Ara sent que no pot viure sense això, però un dia, sense saber gaire bé per què, la novetat s’acaba. El nou és puresa. El Teo ve del seu primer Mundial i aquesta temporada és la primera que li està important més o menys seriosament. Com allò de saber l’hora en tot moment, tot està sent per a ell pràcticament nou. La primera onada a les grades, el primer florir del sentiment de pertinença i les primeres celebracions tancant el puny petit, aixecant-se del seient mogut per una joia incipient i honesta. Acostumo observar en silenci les seves reaccions naturals durant els partits, quan puc acompanyar-lo a l’estadi, i és molt divertit. També l’observo amb un punt de tendresa i enveja. La seva afició encara és neta, sense factures, sense cicatrius i sense drames. Un delicat miracle que no durarà gaire temps.

El futbol no té edat, però nosaltres sí. A mesura que el nou es converteix en vell, la mirada s’embruta i vas perdent la innocència. Per cenyir-nos al rellotge, i sense tocar sumaris judicials: un minut és un minut, i dubtes fins i tot del temps de descompte.