L’Europa de les vacunes, al divan

Encara no sabem quina Europa i quin món tindrem després del coronavirus. Hi haurà canvis polítics, socials i tecnològics, també atur i disturbis. ¿I després? ¿Passarem d’un capitalisme sense sentiments i ineficaç en la producció i repartiment de vacunes a una mena de socialdemocràcia ecològica, com suggereix Thomas Piketty?

La UE ja vivia abans de l’arribada de la Covid una forta crisi d’identitat. Acaba d’executar-se el Brexit. Hi havia sensació de haver perdut el nord. La UE mai va acabar de digerir l’entrada en bloc de deu països, vuit d’aquests excomunistes, el 2004. L’objectiu era impedir una tornada a l’Europa dels blocs i els murs. Va ser un doble èxit estratègic dels EUA: li va furtar a Rússia el seu matalàs psicològic, i va deixar la UE, el seu competidor, encallat en una complexa absorció.

Un gran fiasco

La crisi de les vacunes, la compra i distribució de les quals està centralitzada en la Comissió Europea, ha resultat ser un fiasco de grans proporcions que amenaça la credibilitat de la Unió. El campi qui pugui amb un ull posat a Moscou és mal senyal perquè la vacuna Sputnik V encara no passat els controls europeus. No ho ha fet perquè Rússia no permet l’accés als laboratoris. Hi ha cansament, nervis, enquestes i eleccions a la vista a Alemanya.

Mentre que el 58% dels britànics i el 38% dels nord-americans han rebut la primera dosi, la UE supera amb dificultats el 15%. No és només un tema de salut. El que està en joc és l’economia, el ritme i la profunditat de la recuperació.

El president Joe Biden s’ha abocat a polítiques expansives de despesa. Va anunciar una renovació a la seva antiquada xarxa d’infraestructures, una cosa que Obama no va aconseguir. L’objectiu és competir amb la Xina en el món postpandèmic que s’acosta. Les previsions apunten que l’economia dels EUA sortirà amb una producció superior a un 6% respecte al 2019, segons dades recollides per The Economist. La UE estarà per darrere dels EUA i la Xina.

Fanfarroneria masclista

L’incident patit per la presidenta de la Comissió Europea amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, no és fútil. En una reunió bilateral per parlar dels drets de la dona a Turquia, va ser relegada a un sofà allunyat d’Erdogan i del belga Charles Michel, ex-primer ministre belga i actual president del Consell d’Europa, un càrrec per sota del de Von der Leyen. Va ser una fanfarroneria masclista, una prova que no corren bons temps polítics per a la UE.

Si de la pesta negra, unida a altres factors, va sorgir una organització política i un despertar artístic, d’aquesta pandèmia podria néixer una UE més unida i eficaç. No deixa de ser una organització construïda a còpia de crisis. Va néixer en la segona postguerra mundial. De cada situació presumptament terminal n’ha sortit enfortida. Tot i que aquest joc permanent de la gallina és un costum perillós, sobretot ara que amb la retirada d’Angela Merkel no hi ha líders amb visió de futur.

Per malament que ho hagi fet la Comissió Europea en la crisi de les vacunes, i ho ha fet molt malament, la UE continua sent un invent polític extraordinari que ha millorat la vida a milions d’europeus. Un continent que ha sigut escenari de totes les guerres possibles, entre aquestes dues mundials, és en pau des de 1945 tret de les excepcions perifèriques de Iugoslàvia i Ucraïna.

Notícies relacionades

La guerra immoral de les vacunes

El ‘sofagate’ enfronta Brussel·les i Ankara

Està clar que Europa no produeix el que necessita, que està envellida i concentrada en les seves ciutats. Necessita repensar-se com una entitat forta, no una suma de veus discrepants amb euros a la butxaca. És un continent que necessita milions d’emigrants per sostenir el seu Estat del benestar. La por de l’altre és una arma en mans de les extremes dretes sense cap altre discurs que l’odi.

Canviaran moltes coses. Potser la barra lliure del capitalisme en sigui una. La idea d’una taxa internacional per a les grans empreses que no paguen impostos pot ser el començament d’una llarga amistat, com a Casablanca. L’advertència de Nouriel Roubini és rotunda: «El dilema d’Europa és unió i integració, o desunió i desintegració».