Documental revelador

Es llegeix en minuts
Discriminació i assetjament en la ciència

Fa poc, el grup de dones de la Reial Societat Espanyola de Física denunciava una enèsima reunió professional en la qual les ponents suposaven un percentatge insignificant. Algunes retreien que Luz Morán Calvo-Sotelo, rectora de l’UIMP, inaugurés l’esdeveniment i Pedro Duque, ministre de Ciència i Innovació, el clausurés. ¿Recolzaven una reunió que no comptava amb pràcticament cap experta? Imma Aguilar Nàche, cap de gabinet de Duque, afirmava: «Amb aquesta desproporció, per dir alguna cosa, t’asseguro que el ministre de Ciència no clausura res. Els responsables ja estan avisats».

Sembla que aquests responsables van intentar augmentar el percentatge de dones ponents per comptar amb el ministre. Entenc que no ho van aconseguir —no és estrany— i la trobada finalment es va cancel·lar. Aquest tipus de situacions succeeixen sovint. Per això, el gest de Duque és important: adverteix que hi ha d’haver expertes convidades en proporció equitativa en qualsevol reunió que desitgi el recolzament del seu Ministeri. L’anterior situació discrimina les dones en la ciència perquè les invisibilitza. Tot i que no és l’única que succeeix a l’acadèmia.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

‘Picture A Scientist’ (Imagina un científic) és un documental que denuncia les discriminacions i l’assetjament patits per tres científiques al llarg de les seves carreres. Aquest projecte ha sorprès moltes persones que pensaven que la violència cap a les dones no succeïa a l’acadèmia. Potser anima alguna dona a explicar també la seva història.

Nancy Hopkins és biòloga molecular a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Va ser becària postdoctoral del premi Nobel James D. Watsony del també biòleg Robert Pollacken al laboratori Cold Spring Harbor. Al documental, Hopkins comenta un «incident» que li va succeir als anys 1960. Francis Crick –que va compartir premi Nobel amb Watson– va entrar al laboratori en què ella estava treballant. Abans que ella pogués aixecar-se per saludar-lo, es va aturar darrere seu i li va grapejar els pits mentre li preguntava en què estava treballant. Ella no volia «molestar» el seu llavors tutor, Watson, comentant-li l’aldarull i va actuar com si no hagués passat res. Recordem que Watson va tenir un comportament lamentable amb la cristal·lògrafa Rosalind Franklin.

Hopkins també explica com, sent ja una investigadora sènior a la seva facultat, van començar a tractar-la com una tècnica més que com una investigadora, fins i tot no donant crèdit als seus articles. A principis de la dècada de 1990, convençuda que els seus col·legues masculins disposaven de més espai de laboratori que les seves companyes, va decidir demostrar-ho amb dades. Una nit, quan el seu edifici era buit, va utilitzar una cinta mètrica per mesurar el seu laboratori i els dels seus col·legues, documentant la diferència de tracte. Després de fer públics els números que havia obtingut, Hopkins va obtenir el recolzament de gairebé un centenar de companyes que van admetre, a més, haver patit diferents discriminacions.

Raychelle Burks és professora de química analítica a l’American University (Washington D.C.) i comunicadora científica. La seva història se centra en la doble discriminació soferta per ser dona i afroamericana. Entre d’altres, Burks al·ludeix a la situació que es va produir quan algú va entrar al despatx on ella treballava davant el seu ordinador i la va tractar –només pel seu aspecte–com si fos la conserge. A més, la científica al·ludeix a la falta de sentit de pertinença, a causa de la reduïda representació de dones afroamericanes en els congressos científics de la seva àrea. Ignorada en molts fòrums o receptora de correus electrònics inapropiats, Burks explica que aquestes males experiències resten temps i energia a l’activitat científica.

Et pot interesar

Jane Kathryn Willenbring és geomorfòloga a la Stanford University. La investigadora revela que, el 1999, quan encara era estudiant, va ser humiliada i agredida mentre feia un treball de camp a l’Antàrtida. Disset anys després d’aquella vivència, va decidir denunciar el seu assetjador, el geòleg David Marchant. Entre altres agressions, Marchant va fer dubtar la jove geòloga de les seves habilitats, la insultava en públic o la gravava per burlar-se d’ella mentre pujava amb dificultat per alguna zona inclinada i pedregosa. Marchant va ser finalment acomiadat de la Universitat de Boston i, el 2018, en un admirable acte de «justícia poètica», la glacera Marchant va passar a dir-se Matataua, que en maori significa «un explorador davant les tropes».

L’autora d’aquest article forma part de la Xarxa de Científiques Comunicadores d’El Periódico, que compta amb el recolzament de la Fundació Dr. Antoni Esteve.