El món que no volíem

Ara fa tot just un any que vam tenir l’oportunitat de trobar-nos vivint en un món que fins llavors, tal com anaven evolucionant les coses, ja havíem arribat a intuir com a possible.

Havia passat la primera setmana d’abril del 2020, dúiem tancats més dies dels que ens havíem imaginat d’entrada que hauríem de quedar-nos a casa, i el comerç online (per a tot allò que no fos essencial, segons un nou concepte d’essencialitat generalitzada que també ens acabaven d’inventar) semblava ser l’única manera de fer que el món seguís funcionant. 

Recordo aquells dies treballant a la llibreria, amb la porta tancada, atenent trucades de telèfon, responent mails i empaquetant llibres per a repartir-los després, amb un carretó, per tot el barri, que era el radi d’acció que ens havíem inventat per tal de mantenir la cosa a una escala el més humana possible. Recordo també fer-ho tot plegat amb un pensament fixat al cap: “no m’agrada, aquesta feina; no era això”.

Tot plegat semblava com si algú hagués fet fast-forward dels nostres malsons sobre el futur de manera que ens trobàvem vivint-lo, aquell futur, de sobte en el present. I no hi estàvem preparats.

El dia que vam poder tornar a obrir la porta de la botiga, va comprovar que tothom semblava haver tingut la mateixa experiència d’aquell futur, i que a ningú no li havia agradat. Es parlava de com tot allò havia servit una mica per a fer-nos tornar a apreciar coses com el comerç de proximitat, la vida de barri i el contacte humà.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Han passat uns quants mesos des de llavors, però, i sembla que, en cauteritzar la ferida, tornem a posar-nos les mateixes trampes que nosaltres mateixos ja ens havíem posat. Arriben notícies de grans llibreries que ofereixen rebre llibres a casa en temps rècord, nous models de negoci en l’àmbit de la restauració que semblen pensats per a qualsevol cosa excepte el tracte humà…

I ja hi som de nou.