Clàssics de primavera

Avui vinc a denunciar una injustícia. Hi ha sants que se celebren més que d’altres. Sants que se saben superiors. Si et dius Joan o Josep, segur que et feliciten pel teu sant, però si et dius Mario o Enric no se’n recorda ningú. Succeeix igual amb les convocatòries de la selecció. D’alguns se’n recorden més que d’altres. Sants que se saben superiors. Sants que se celebren més que d’altres que estan obligats a fer alguna cosa extraordinària perquè els truquin. Si ho penses una mica és injust, però alhora és normal que passi.

Si ho penses una mica, també, tots tenim un amic per a la necessitat de cada instant. Amb el pas dels anys valores especialment aquest heroi que sempre està disponible per sortir, ja sigui un dimarts al migdia o un diumenge a última hora, a l’estiu o a l’hivern, després fins i tot de l’enterrament del seu pare. Si t’urgeix un expert en cotxes, un consell per a una reforma a casa o un llibre de cultura clàssica, sempre hi ha algú que té la solució en algun grup de WhatsApp. Si necessites algú que reforci el teu pessimisme amb el teu equip, el tens; que recordi les dates dels sants, el tens; o que recolzi el teu optimisme amb el teu equip, també el tens. De vegades ets tu aquest algú. De vegades la teva funció va canviant amb el temps. Jo soc ara el que informa dels resultats del CD Lugo, un rol tan digne com un altre qualsevol, a mi em val, per exemple.

El difícil és quedar-se quiet

A WhatsApp o a la vida, de vegades t’equivoques. De vegades t’equivoques molt. Intentes esmenar aquest error i t’equivoques encara més. El tractes d’arreglar i és pitjor: és perdre la pilota a la sortida i que el matusser intent de recuperar-la acabi amb penal i expulsió. De vegades es tracta d’entendre que has perdut la pilota i assumir el mal menor. De vegades passa que el més difícil és quedar-se quiet, el més complicat és no fer res. Que jo abans era especialista a no fer res i ara passo un matí sense fer res i em sento malament, em genera ansietat. Jo abans i jo ara: he caigut a la gran trampa. La trampa de la productivitat, que és un altre tema, però us ho adverteixo, i és la veritat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Abans i ara, amb els defenses del meu equip i siguin dolents o bons, sempre tinc la mateixa sensació. Els defenses em transmeten seguretat. Em transmeten la seguretat que fallaran. A la vida no solc ser conscient de la possibilitat de la desgràcia, però en el futbol surto al carrer pensant que em caurà un meteorit al cap, i és així jornada rere jornada. Per molt que digui l’estadística o l’experiència, només atenc la sensació. I la sensació em diu que si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament, em diu que només estigui tranquil en el minut 88 amb cinc gols d’avantatge. Jo abans i jo ara: està bé que alguna cosa no canviï en l’abans i l’ara. Tot i que sigui el patiment futboler, temporada rere temporada.

Ja pots pujar molt alt que res produeix més vertigen que sortir al balcó de les deu últimes jornades. Aquesta addictiva i anguniosa barreja de voler aconseguir el que desitges i témer perdre el que tens. Els clàssics de primavera. Si ho penses una mica és absurd, però alhora és normal que passi.