Morir tampoc és divertit

Aquest estiu Tusquets complirà 80 anys i continua anant a contracorrent, n’hi ha prou de veure el políticament incorrecte títol i la portada del llibre. Però aquesta vegada no és l’art l’eix central del seu assaig, sinó el seu desvelament davant el tractament de la mort en la nostra societat. O, més ben dit, de l’ocultació d’aquesta i els seus prolegòmens com una cosa vergonyosa que cal amagar. La part més emocionant del llibre és la definida com a «succinta i anecdòtica autobiografia». Com deia el seu admirat Pla, considera que la literatura sense anècdotes no té valor.

La part més aterridora, quan va descrivint tot el que amb la vellesa ens va abandonant: la salut, la bellesa, el desig sexual, la memòria, les ganes d’aprendre i el que és més terrible per a un artista, la capacitat de crear. «Estic convençut que amb l’edat s’adquireix experiència, potser saviesa, però no capacitat d’invenció». Llavors, ¿com afrontar l’envelliment? Acceptant-lo i projectant de quina forma un vol marxar. Deixant clar quines humiliacions mèdiques no està disposat a acceptar a canvi de malviure uns quants mesos més. I sense arruïnar la família amb desorbitades despeses per estar endollat sense qualitat de vida. Explica que el 70% de les despeses mèdiques d’una persona ocorren en els últims sis mesos de la seva vida.

Defensa de l’eutanàsia

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Al llibre fa una defensa raonada de l’eutanàsia, recentment legalitzada. Van desfilant algunes morts pròximes a l’autor, com la dels seus pares, Dalí, Jaume Vallcorba-Plana o Enric Miralles. I acaba amb la del torero Juan Belmonte, que es va suïcidar, el dibuix del qual il·lustra la coberta. Llança una afirmació desconcertant però precisa: «Quan medito sobre l’aflicció que em produeix la desaparició d’un ésser estimat no m’enganyo, és per raons egoistes... lamentem el que nosaltres ens perdem amb la seva desaparició».

El dur però emotiu llibre demostra que Tusquets segueix en plena forma. I atesa la tendència dels arquitectes per la longevitat –el seu mestre Federico Correa va morir als 96 anys, Frank Lloyd Wright als 92, Philip Johnson als 98 i Oscar Niemeyer als 105– espero que el projecte que ha organitzat per a la seva mort es demori com més sigui possible. Explica que ja ha escrit el seu testament vital i fa anys que demana als amics que quan mori, res de cerimònies tristes, que muntin una festassa, ballant amb afrodisíacs i abundant alcohol, «recordant com de bé s’ho van passar amb mi». D’acord. Però hi ha un error en el projecte, Oscar. No has tingut en compte que la majoria d’assistents a l’esdeveniment vorejaran el segle, aniran amb bastons o en cadira de rodes, tindran prohibidíssim l’alcohol, i potser no recorden ni per què han anat allà.