Festa a la tercera edat

La frase, que van dir diverses persones grans del meu entorn quan va esclatar la pandèmia, és dura per moltes raons: l’elecció del verb, que al·ludeix a la productivitat, l’obsolescència i l’explotació capitalista, l’intent de no contagiar preocupació, la renúncia a la rebequeria i el col·locar-se sempre civilitzadament a la cua de la solució. Potser podríem intentar aprendre una mica de la seva dignitat.

No sempre va estar de moda ser jove: en determinades èpoques, el que era ‘cool’ era la vellesa. A la Viena d’entreguerres, per exemple, els estudiants es posaven ulleres sense diòptries, barbes de pega, vestits a mida i es recolzaven sobre un bastó (que no necessitaven) per caminar.

I, tanmateix, descuidats en residències o aparcats a casa seva sovint sols i amb una dieta de tele sensacionalista i monotemàtica, sense poder d’abraçar els nets i amb totes les rutines que els adornaven la jubilació trencades, a les nostres persones grans, els ha tocat rebre com ningú. Per això ha arribat el moment de la discriminació positiva i de la segregació que els afavoreixi.

Primavera Sound a mida

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara que en teoria van rebent abans la vacuna, proposo que tot l’oci i la cultura es bloqui a ells. En un món al revés en què, per sort, els únics immunes o invencibles, els únics sense por, fossin ells, jo organitzaria un Primavera Sound amb El Consorcio, Rumba 3 i Juan Pardo com a caps de cartell i amb Luis Cobos a l’Auditori. Tallaria la Diagonal per muntar un autocine gegant on poguessin anar amb cotxe les parelles per veure en pantalla gegant pel·lícules de vaquers doblades al català mentre fan la migdiada amb el millor so. Als parcs, pícnics amb ‘food trucks’ on es vengués pop ‘à feira’, caçó, capipota o lletó amb grups regionals de les zones des d’on van emigrar. Al CCCB, videoinstalacions amb les millors telenovel·les dels anys 80, quan encara fumaven i somreien més. ¿Al Camp Nou? En lloc de partits de solters contra casats, d’avis contra alliberats de cuidar nets. Per descomptat, a cada ‘pub’ hi hauria concerts de grups de tribut a Los Brincos i The Beatles i, als teatres, monòlegs d’un holograma de Gila cridant al passat per explicar allò de les mascaretes. 

No hi ha gens ni mica d’ironia en tot això. Per una vegada, que la diversió fos exclusivament seva; que el món fos seu, que per a això el van construir; que poguessin viure la vida sense angoixes ni interferències. Com cantaven Hidrogenesse: «Els vells són el futur». No ho crec, però a veure si hi estarem a l’altura nosaltres quan al futur ens toqui ser-ho a nosaltres.