Mentides a mitges

Dissabte passat feia un dia boníssim. Estava a casa assimilant encara el primer cafè, al costat de la finestra, meravellat amb el sol rotund i la llum melosa, observant la primavera cridant a la porta i notant l’ímpetu de la vida obrint-se pas a colzades, decidida i poderosa. Quin dia més bo que fa, em vaig dir, un dia perfecte per compartir un vermut al carrer i somriure, un dia perfecte per ser feliç, em vaig repetir, fa un dia tan bo que abaixaré les persianes i em quedaré aquí, tancat a casa veient un Alabès-Cadis.

Perquè de vegades som així.

Diumenge passat feia un dia encara millor. Tenia visita i em va tocar sortir. Deixarem de banda la bullícia de les terrasses, la gent fent ‘coses’ i l’entusiasme juvenil. Per mi, diumenge ha sigut durant massa temps un dia per veure futbol, treballar i patir. És una tara enquistada amb la qual he de malviure. Vam poder veure una estona el Celta-Athletic, quasi teràpia, però després ens vam acostar per gravar els voltants del Nou Castalia. La visitant em va cridar l’atenció sobre les palmeres que hi ha a prop de l’estadi. Li resultava bastant exòtic el paisatge i a mi em va semblar d’allò més sorprenent. Fa dècades que acudeixo a l’estadi, gairebé cada dia durant anys, i mai me n’havia adonat. Em vaig sentir un turista a la meva pròpia ciutat, una cosa estranya. Dècades estant en un lloc com si mai hi hagués estat. Dècades veient coses que en realitat no mirem.

No ens n’assabentem

Però des d’aquell dia no faig més que veure palmeres per tot arreu. Resulta que Castelló està plena de palmeres i no ho sabia. N’hi ha de grans, de mitjanes, de petites i de nanes. N’hi ha en places, parcs, rotondes, jardins, passejos i testos. És ridícul: paro en un semàfor i veig palmeres, surto de la feina i veig palmeres, trec el cap per la finestra, a casa, i compto trenta palmeres. Tren-ta. Vaig néixer aquí, visc aquí, i mai m’hi havia fixat. Quant temps es necessita per conèixer una ciutat. Quant temps es necessita per conèixer un equip i per estimar-lo o detestar-lo. Quant temps es necessita per conèixer una persona. Quant temps es necessita per veure les palmeres d’una persona. Quantes vegades necessitem que algú ens faci veure aquestes palmeres. Quantes vegades tenim l’obvi al davant i no ens n’adonem.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Probablement sigui millor no pensar-ho. Si no saps que existeixen els diumenges sense futbol i sense preocupacions, et semblaran naturals els diumenges amb futbol i amb preocupacions. Si no saps que existeixen els diumenges en pau, podràs suportar els diumenges en guerra. Si penses massa qui ets i qui podries ser, et preguntaràs si ets el que ets per casualitat o perquè vols. Si penses massa entendràs que podries ser perfectament d’una altra ciutat o d’un altre equip, una altra persona i, pel camí, creus que tries alguna cosa però el cert és que no tries gairebé res. Com saber llavors si ets de veritat o una farsa. Potser és millor no pensar-ho: tot i que la nostra vida sigui aquell dissabte assolellat i boníssim, corres el risc de voler ser d’una altra ciutat o d’un altre equip, una altra persona, i de perdre aquestes respostes fàcils que resolen preguntes complexes amb mentides a mitges.

Una altra vegada la finestra, la llum i la primavera, allà fora: avui em tanco amb un Sabadell-Sporting i un Athletic-Eibar.