Cròniques marcianes

Finalment, Lowell va haver d’admetre que aquell mapa d’aqüeductes tan confús no era obra d’enginyers ni picapedrers alienígenes, sinó un «miratge». La vista enganya. De fet, Josep Comas i Solà, primer director de l’Observatori Fabra (1904), va ajudar a desmitificar el somni de Lowell. ¿Què havia passat?

Sento atracció per Mart, i vaig acabar a l’Associació Astronòmica de Barcelona (Aster), llavors al passeig de Gràcia. A casa, armat d’un modest telescopi refractor de 60 mm, vaig saber que difícil era disfrutar d’una bona qualitat de cel. En aquest sentit, la ubicació del Lowell Observatory era infinitament més privilegiada que la meva –un bloc de pisos a l’Hospitalet–, i el costós telescopi nord-americà, més eficient; però també tenien els seus problemes.

Iniciava els estudis de batxillerat, i encara imberbe em vaig dirigir a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts; la bibliotecària no donava crèdit: el mocós volia tot el catalogat sobre Mart. Allà s’emmagatzemaven valuosos tresors i necessitava permís del director de l’Observatori Fabra. Vaig redactar una llarga carta i Josep Mª Codina Vidal em va rebre a l’Acadèmia. Va preguntar què buscava: «Tot», vaig repetir. Vaig sol·licitar les publicacions de Schiaparelli i Lowell (també vaig escriure a Arizona i ¡em van respondre!). Però, sobretot, anhelava les cartografies marcianes de Comas i Solà. Tenia al cap un experiment: col·locar els mapes a una certa distància, observar-los amb un petit telescopi i provocar turbulències (amb l’estufa casolana o una espelma encesa) entre l’aparell òptic i el planeta vermell de paper. La intenció: simular el que va poder confondre Lowell. Una barreja de capricis òptics amb el desig de voler veure més enllà del que realment percebien els seus ulls. Amb el concurs de turbulències, una mala transparència atmosfèrica i el cansament de l’ull, el nostre cervell pot acabar unint taques, o punts separats, amb una línia. Lowell, convençut que documentava l’obra civil de llestos extraterrestres, va delinear canals que, inconscientment, traçava la seva ment.

El cosmòleg Carl Sagan també va somiar amb vida intel·ligent fora de la Terra. D’aquí la seva novel·la ‘Contact’,la mateixa que, portada al cine, va protagonitzar Jodie Foster en el paper de la doctora Eleanor Arroway. No faré espóiler, però l’Ellie topa amb senyals que, en la seva faceta biològica més simple –petits microorganismes fòssils o vius– ja voldria haver trobat Sagan quan la sonda ‘Viking Lander’ va aterrar a la superfície marciana el 1976.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El bioquímic Joan Oró dirigia els experiments sobre la composició del sòl i, durant una de les nostres animades xerrades al seu domicili barceloní, em va explicar una cosa que mai oblidaré. Sagan, a la NASA, esperava nerviós. Van analitzar els primers resultats i el Carl va aparèixer a la porta: «Joan, digues-me que a Mart hi ha vida». Oró va respondre que no havien donat amb evidències; es van fondre en una llarga abraçada i el rialler Sagan va plorar. Avui, amb el Mars Perseverance Rover passejant-se pel planeta vermell, segur que els dos amics estarien amorrats davant un monitor les 24 hores; acompanyats de Lynn Margulis, Comas i Solà, Schiaparelli i tots els que s’acosten a la genial exposició del CCCB: ‘Mart. El mirall vermell’.

Diuen que el sobrenom del rover, ‘Percy’, és un diminutiu de Perseverance, però prefereixo pensar que algú va recordar un perseverant somiador: Percival Lowell.