Abusos al teatre

Que caiguin tots

Si fa tres anys es deia que el pròxim seria Ollé, ara, els que ens dediquem a això sabem perfectament quins són els següents de la llista. Confio que, per fi, es faci justícia

3
Es llegeix en minuts

Fa unes setmanes va esclatar la bomba. Els casos d’abusos de poder per part de professors a alumnes de l’Institut del Teatre de Barcelona durant els últims 30 anys. Quan Lluís Pasqual va dimitir després que Andrea Ros, valenta, l’acusés de maltractament psicològic, tots els que ens dediquem al teatre sentíem el mateix comentari «el pròxim a caure serà Ollé». Però allò de Pasqual va passar. I suposo que els que en aquell moment van témer per la seva reputació i els seus llocs de treball es van relaxar. I imagino que van pensar que si ningú va aprofitar el coratge d’Andrea Ros per seguir la seva estela, el tema quedava tancat. Però s’equivocaven. És cert que la cosa no ha sigut immediata. Tres anys és més aviat l’oposat a immediatesa. Però ara, per fi, s’ha obert la capsa de Pandora i, com tots augurem, el primer nom a sortir ha sigut el de Joan Ollé.

Aquesta vegada no es tracta d’un cas aïllat, hi ha més professors que són a la llista (una dotzena) i segur que no seran els únics. Ara són moltes les víctimes que s’han atrevit a parlar, ara no hi ha por i hi ha la convicció general que ja no es pot callar més, que ja no es pot fer els ulls grossos o mirar cap a un altre costat. Jo mateixa al llarg de la meva carrera he presenciat actituds que ara em semblen intolerables tant a les sales d’assaig com a les aules. A les classes d’interpretació, per exemple, quan jo tenia 17 o 18 anys i el professor ens deia que havíem d’alliberar-nos, que havíem de tenir sexe amb homes i dones, i acabava de festa amb nosaltres, tot i que havia de tenir com 20 anys més, i propiciava que els seus alumnes s’enrotllessin entre ells mentre ell els mirava des de la barra, orgullós. I bavós. O el professor de l’Institut del Teatre que em deia que em baixés més l’escot per poder seguir la classe, i un llarg etcètera de professors, directors i homes en general que van tenir un comportament que ara no toleraríem de cap manera. Però en aquells temps, per ser un bon professional de teatre calia ser promiscu, desenfadat i aguantar. Suposo que per això ningú li deia al professor que era un pervertit, ni al director de torn que era un degenerat. Per sort, des del Me Too tot ha canviat. I aquest tsunami no pararà, perquè ara tenim clar que ningú ens pot escridassar, que ningú ens pot tocar, que ningú pot utilitzar el seu poder per humiliar-nos ni callar

Sortiran més noms, i ells ho saben. Els imagino a les seves cases, a les aules, als teatres, sobresaltats cada vegada que sona el telèfon, o arriba un missatge, o una notificació de Twitter. Saben que la seva impunitat té data de caducitat, que tard o d’hora, aquest missatge arribarà, potser un whatsapp d’algun amic –«¿ho has vist?»– i correran amb el cor accelerat a buscar el seu nom a Google, i llegiran el titular de la notícia que els enfonsarà per sempre.  

Notícies relacionades

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els imagino observant amb incredulitat el que està passant. Perquè durant anys hi ha hagut el mite que a la sala d’assaig tot s’hi val. I ara sabem que no. Que ningú és impune. I si fa tres anys es deia que el pròxim seria Ollé, ara, els que ens dediquem a això sabem perfectament quins són els següents de la llista. Confio que aquests telèfons sonin i que, per fi, es faci justícia. El positiu de tot això és que les joves i els joves tenen les coses clares, es respecten a ells mateixos i són valents. Veure’ls a les manifestacions a l’Institut del Teatre de Barcelona m’ha fet confiar en el futur. Un futur que vaticino més just i lliure de tirans.