La llarga marxa de Merrick Garland

Sota l’amenaça demòcrata de tornar-ho a intentar-ho, Mike Pence, l’abnegat vicepresident, va rebutjar activar la 25a esmena de la Constitució (que permet inhabilitar el president, quan el vicepresident i uns altres vuit membres del Gabinet declaren que no està en condicions de complir les seves responsabilitats).

La intimidació i els crits –«¡Pengeu Pence!!»– dels insurgents, no van impedir la seva defensa de l’Estat de dret, al desobeir les ordres del seu hiperventilat cap, que insistia a impugnar els resultats de les eleccions, exigint al sofert empleat l’anul·lació dels vots que donaven la victòria al guanyador.

El fiscal general, William Bärr, batejat pels demòcrates com «l’advocat de Trump», hauria intervingut en qüestions penals en benefici dels aliats del cap. La politització de la fiscalia, tan nociva per a ‘the rule of law’, va tenir efectes retardats, al comprovar-se que no hi havia cap evidència de frau electoral. Al rebutjar la croada empresa, va ser acomiadat. En el seu turmentat final, a Donald Trump li van girar l’esquena dos pilars essencials: el vicepresident i el fiscal general. 

Merrick Garland (68 anys), prestigiós jurista amb denominació d’origen Harvard, ha tingut una llarga carrera: com a advocat al sector privat, fiscal i jutge durant 24 anys (després de la seva nominació per Bill Clinton, amb ampli recolzament dels dos partits) a la poderosa Cort d’Apel·lació. Les qualitats que li són reconegudes (dignitat, aplom, honestedat, domini de la llei), porten aquest liberal moderat, amb un sòlid registre de vot centrista i no haver fet gala d’ideologia política excloent, a gaudir del respecte i admiració personal de demòcrates i republicans.

Aquests últims, que ara han votat més per lleialtat tribal (30 en contra) que per un sentiment real, fa cinc anys van rebutjar el seu nomenament, al negar-se a celebrar ‘hearings’ després d’haver sigut elegit, pel llavors president Obama, per ocupar la vacant que quedava al Tribunal Suprem (després de la mort del jutge Antonin Scalia, icònic magistrat conservador). Que els republicans hagin votat per confirmar Garland com a fiscal general, però no per al TS, és com veure un nen de 5 anys explicant que és preferible utilitzar mantega de cacauet en lloc de pasta de dents, per rentar-se-les.

Garland hereta un ministeri desmoralitzat, amb menyscapte de la seva independència, després de fer-se miques el mur que separava la política de l’aplicació de la llei. Al nou fiscal general li toca el balsàmic paper de restaurar la confiança i damunt la taula l’esperen qüestions políticament sensibles, com la investigació de l’FBI sobre Rússia i els impostos de Hunter Biden. Per sobre d’aquests, com a prioritat indiscutible: la investigació federal sobre l’atac al Capitoli, que pretenia pertorbar una pedra angular de la democràcia: el traspàs pacífic del poder a un Govern acabat d’elegir. 

Així mateix, està pendent la investigació d’algun dels delictes que s’adjudiquen a l’últim inquilí de la Casa Blanca, amb un dilema: ¿per quin hauria de ser jutjat? 

El clima polític de divisió al país exigeix que el procés susceptible de desembocar en un processament de l’expresident es porti de manera que quedi aclarida, des del principi, qualsevol aparença de parcialitat, amb independència que el confirmat tingui una reputació indiscutible, basada en la seva integritat, moderació i probitat. 

Després d’una llarga marxa, Garland té per davant un camí ple de sots i aquesta pesada càrrega sobre les seves espatlles l’assumeix amb una prioritat: la defensa del principi ‘el fiscal general representa l’interès públic’. Tot sembla indicar que és la persona qualificada per assumir el paper d’advocat dels ciutadans, per protegir-los de la degradació del medi ambient, de l’abús de poder al mercat, del frau i la corrupció, dels delictes violents i la ciberdelinqüència, del tràfic de drogues i l’explotació infantil. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Recalibrar el tercer poder té a veure amb servir l’Estat de dret i garantir la igualtat de la justícia sota la llei, el que implica servidors públics capaços d’actuar amb objectivitat i imparcialitat.

Si volem que es garanteixi la sobirania del poder judicial, principi elemental de l’Estat de dret, en el cas d’un fiscal general en una societat democràtica, la clau de la idoneïtat és que ofereixi garanties d’independència, servint la justícia i no la política. Una cosa a tenir en compte a la nostra biosfera política.