Cultura essencial
El triomf de la raó
Aquí tenim, per estrany que sembli, la singularitat d’Espanya, que va ser el primer país a reobrir, amb les lògiques limitacions, la majoria dels seus teatres
Va ser l’11 de març de l’any passat, a tres quarts d’onze de la nit, acabada la representació de Justícia al Teatre Nacional de Catalunya, quan els llums es van apagar de sobte. Allà es va fer fosc. La notícia que aquella havia sigut l’última funció perquè se suspenien les que encara quedaven pendents durant les tres pròximes setmanes i que, alhora, es tancaven per temps indefinit tots els teatres de Barcelona (de seguida vam saber de l’extensió a Catalunya, Espanya, Europa, el món sencer), ens va deixar commocionats, cecs, incapaços d’orientar-nos en un escenari inexplorat fins aleshores. I així vam entrar, a les palpentes, al negre túnel.
Els actors estem acostumats a moure’ns en la foscor. No és una metàfora (que també). Em refereixo que molt sovint, a diferents muntatges, la fosca (la fosa a negre, del cine) és normal entre escena i escena. No és estrany, per nosaltres, haver de sortir de l’escenari, tornar a entrar, canviar de vestuari i fins i tot ajudar a moure l’escenografia, en pocs segons i sempre durant una fosca. Però la negra nit que vam estrenar aquell 11 de març era d’un altre signe. I el túnel, que llavors calculàvem caminar en dues o tres setmanes a tot estirar, ha resultat ser interminable. Una llarga galeria de tenebres.
Un any ja. El canvi de costums més gran en menys temps de l’època moderna. Un any en què a tots –dins i fora dels hospitals– ens ha faltat l’aire. En què ens hem mogut en un infern. I en què, en ocasions, hem arribat a tocar el cel. Aquí tenim l’esforç –aclaparador– dels professionals de la sanitat. Aquí tenim la solidaritat i el voluntariat. Aquí tenim el triomf de la ciència. I aquí tenim les vacunes en temps rècord.
Entretots
Aquí tenim, també, l’acció decidida dels professionals de la cultura que es van llançar des del primer minut, a reivindicar-la com a alleujament, consol i medicina. I la dels que van encertar a declarar-la un bé essencial. I aquí tenim, per estrany que sembli, el triomf i la singularitat d’Espanya, que va ser el primer país a reobrir –amb les lògiques limitacions i prudència, per descomptat– la majoria dels seus teatres, en contra del que passava a la resta del món. França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia, els Estats Units mantenen els teatres tancats des de fa un any. Aquí ja es van aixecar molts telons el setembre de l’any passat. El Liceu i el Teatro Real són, des d’aleshores, els dos únics coliseus d’òpera del món en funcionament. És només ara, des de fa uns dies, que Austràlia permet obrir els teatres, Anglaterra anuncia la reobertura dels seus de cara al 17 de maig i la ciutat de Nova York autoritza algunes representacions aïllades a tall de prova, confiant a obrir definitivament el 4 de juliol.
Però mentrestant, vostès i jo, afortunats, portem mesos citant-nos en un teatre i celebrant junts, allà, el triomf de la cautela i la perseverança. O, més ben dit, el triomf de la raó.
Felicitats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
