Geopolítica i estratègia de vacunació

Si abans de la sindèmia ja es percebien canvis geopolítics, l’actual context ha produït un terratrèmol de dimensions encara impredictibles. Pràcticament tots els analistes coincideixen en el fet que el futur que ve serà més asiàtic, més tecnològic i nacional. El somni de la globalització ha fet aigües, en bona mesura, com a conseqüència de la forma en què va ser construït, sobre la base del benefici d’uns quants, sobretot aquells que controlaven els capitals financers, i en detriment dels molts. La pandèmia ha fet que es busquin respostes en llocs més pròxims i que generen proximitat i empatia, en lloc d’intentar trobar-les en fredes institucions que desconeixen les quotidianitats del ciutadà i ciutadana corrent. Fa a penes un any el multilateral i el supranacional semblaven la resposta. Durant el remolí pandèmic s’han refugiat en les ‘demos’ nacional i estatals. I tot sabent que les solucions a conflictes globals han de ser necessàriament també globals.

En aquest entorn les vacunes s’han convertit en un eix essencial de l’interès nacional. Aquest interès nacional es pot articular en diverses fases. La primera, la de la producció. La segona, la capacitat de distribució.

Aquell que abans sigui capaç de produir el suficient nombre de vacunes per immunitzar els seus ciutadans, abans podrà reprendre la seva activitat econòmica amb normalitat. Aquest és el cas de la cursa per les vacunes empresa per aquells amb capacitat per fer-ho. Els Estats Units, Rússia, la Xina i el consorci europeu coordinat per l’Agència Europea del Medicament són els actors principals d’aquesta tragicomèdia.

Quan l’arribada de les vacunes no va seguir el pla previst per la Comissió i els laboratoris van començar a demorar les seves entregues, llavors cada soci ha intentat actuar pel seu compte. Israel està en l’horitzó d’Àustria i Dinamarca. A Hongria s’han unit la República Txeca i Eslovàquia en la importació de l’Sputnik V russa, mentre Itàlia es convertirà en el seu primer productor europeu.

I aquí entrem ja en la fase de la geopolítica de la distribució. La possessió de les vacunes és, sens dubte, un avantatge estratègic. Però encara ho és més, quan no es depèn d’eterns procediments burocràtics que es demoren fins a l’eternitat. Tots recordaran la mofa amb la qual fa a penes uns mesos es tractava la vacuna russa Sputnik. Ara pocs esmenten que la revista ‘The Lancet’ ha equiparat el seu nivell d’eficàcia (91,6%) amb el de Pfizer (95,1%) o Moderna (94,5%). Les crítiques no quadren amb el que planteja una revista de reconegut prestigi cientificomèdic. Les crítiques tenen, per tant, un component marcadament geopolític. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Existeix de manera clara un temor que va ‘in crescendo’ davant la possibilitat que potències emergents com la Xina o Rússia puguin guanyar la partida tecnològica en aquest àmbit. La potències occidentals temen, amb raó no ser elles, o les seves multinacionals farmacèutiques, les que controlin la capacitat de producció i de distribució d’unes vacunes que són imprescindibles per a la sortida de la sindèmia. Davant la possibilitat de perdre aquest control han entrat en pànic, perquè veuen com altres productors segueixen estratègies que tenen a veure amb interessos que ells no controlen. I el pitjor, cada vegada aconsegueixen un major nombre d’adhesions per part de països situats a la perifèria, o fins i tot, a la perifèria de la perifèria. El Brasil, l’Índia, Indonèsia i Mèxic aposten pel bilateral i compren vacunes xineses i russes; Jordània i el Perú han aconseguit tenir l’accés a assajos clínics.

D’aquesta manera, la pandèmia, amb tota la seva cruesa, per fi ha fet veure els líders europeus i nord-americans una cosa que es negaven a admetre, que s’està produint un canvi de rumb en el geopolític, el financer i fins i tot en el biològic i que si no es troba un pla alternatiu la situació no tindrà aparences de reversibilitat.