Cultura

Taxonomia del llibreter

Un documental de D. W. Young nouvingut a la cartellera analitza un sector de rars i per a rars i un cant d’amor al llibre com a objecte insuperable

3
Es llegeix en minuts
Taxonomia del llibreter

¿Com és un venedor de llibres de segona mà? Potser la imatge que immediatament acudeix a la ment és la d’un home vell, com la mercaderia que ven, descurat, vestit amb roba passada de moda (¿potser una americana de ‘tweed’?), despistat, propietari d’un gat, ignorant de les novetats del món, rondinaire, rar, miop, esquerp, sempre posat a la cova polsosa que és la seva llibreria i desdenyosament culte. Hi ha llibreters així, sens dubte. N’hi ha de vells, rondinaires i, sobretot, n’hi ha amb gats. Els gats es porten bé amb les llibreries, aquí, a Nova York o a Pequín. Tot i que hi ha qui defuig el tòpic. Dones –joves i no– enamorades del seu treball, col·leccionistes de literatura ‘beat’ o en publicacions sobre hip-hop, rastrejadors de llibres que, a més, són guitarristes de rock.... Ho sabem els qui solem passar hores entre llibres vells, antics, rars o, com els agrada dir als propietaris de la llibreria Palinuro de Medellín, llegits. Ho constata el documental ‘Libreros de Nueva York’, dirigit per D. W. Young, arribat fa poc a la cartellera. És una taxonomia dels llibreters del món, una formidable anàlisi d’un sector de rars i per a rars i un cant d’amor doble: al llibre com a objecte insuperable i a la ciutat de Nova York com un dels millors llocs que existeixen per ensumar llibreries.

No sempre ha sigut així. En un magnífic article titulat ‘Las librerías de Nueva York 1743-1948’, l’historiador Edwin D. Hoffman explica les tristes impressions d’un viatger anglès d’inicis del XVIII al veure que a la ciutat hi havia una única llibreria i que només venia almanacs i llibres escolars. Una dona, Catherine Zenger, va intentar canviar les coses el 1743, tot i que va continuar venent encara més almanacs que llibres. L’habitual durant l’època colonial, quan un podia comprar a les llibreries plomes d’oca, mostassa, brúixoles, entrades per al teatre i fins i tot «rapè espanyol». Fins que el 1804 el llibreter Samuel Wood va obrir a Pearl Street la primera de les moltes llibreries que van convertir el lloc en ruta obligada per a llibreaddictes durant tot el segle XIX. 

Des de llavors és la diferència entre els venedors de llibres vells i els de llibres rars. Els primers s’adreçaven al gran públic, el consumidor compulsiu de novel·les. Els altres venien a bibliòfils i eren prestigiosos, sempre homes en tractes amb homes. N’hi ha diversos exemples al treball de Young. Començant per A. S. W. Rosenbach, una llegenda dels anys 50 del segle XX, no només per les xifres astronòmiques que manejava. D’altres ho són per altres causes, com Leona Rostenberg i Madeleine Ster, úniques dones en aquesta selva d’homes, que van viatjar per Europa a la recerca de joies bibliogràfiques i van tornar carregades amb «coses que ningú sabia que encara existien». Van ser sòcies durant 60 anys i avui se les reivindica com a autèntiques pioneres.

Notícies relacionades

Els clients no són menys rars. N’hi ha que col·leccionen edicions del mateix llibre, d’altres que construeixen edificis per allotjar la seva col·lecció o –un cas ibèric, en referència a una amiga llibretera– que necessiten omplir «tres metres de prestatgeries amb llibres que no valguin menys de tres mil euros cadascun». O el cas del desaparegut polític Carter Burden, que es va gastar un milió i mig de dòlars en reforçar l’estructura del seu pis perquè suportés el pes dels trenta mil volums de la seva biblioteca (avui integrada a la Morgan Library).

¿I el futur? ¿Què passa amb aquest negoci paquidèrmic en un món tecnològic? Hi ha llibreters pessimistes –ja grans– que ploren amargament l’auge dels llibres electrònics i es pregunten què vendran d’aquí a uns anys. D’altres se n’alegren: «Això farà que els llibres siguin rars. Jo venc llibres rars. Venen grans temps». Ho diu un senyor molt conjuntat, amb mocador de seda traient de la butxaca superior de l’americana i bigoti engominat. També és la saba jove. Una riallera llibretera de poc més de 30 anys comenta: «Quan s’acosten els veterans i em pregunten com me les arreglaré en els pròxims anys, jo els responc: ‘¡Doncs tinc un munt d’idees!’». Quina meravella, perquè jo –i molts com jo–, refractaris al pessimisme en qualsevol terreny, estem desitjant conèixer-les. 

Temes:

Llibres