Protestes, violència, policia...
Les paraules no se les endú el vent
Anomenar les coses pel seu nom és el primer pas per resoldre els problemes, i tenir el coratge per fer-ho és el mínim que es pot exigir als qui ens representen
Crec que estem a punt de canviar les nostres rutines de salutació. El tradicional i protocol·lari: «Hola, ¿com estàs?», va camí de ser substituït per un inquisitiu: «Hola, ¿què n’opines?». Prohibit sortir de casa sense tenir clar amb quin equip juguem. I els matisos, com la terra, per a qui els treballi. El que passa és que la realitat sol ser bastant més complexa que un tuit i, a més, les paraules mai són innocents. S’assemblen als ganivets, que serveixen per pelar una poma, però també per punxar algú.
Em sembla que el maremàgnum que s’ha muntat a partir de l’empresonament d’un raper que amb prou feines coneixien quatre gats ho confirma, i obliga a preguntar-se si tots els qui ostenten càrrecs públics –no només polítics– són conscients d’aquesta ambivalència. La dels ganivets, dic. I també la de les paraules. Perquè algun dia s’haurà d’estudiar com una història que va començar amb l’exigència que ningú vagi a la presó per exercir la seva llibertat d’expressió –tot i que sigui carrincló i execrable el que diu, com és el cas–, es va convertir en un debat sobre si legitimar o no el vandalisme com a forma de protesta i va acabar amb un qüestionament general del model de seguretat i ordre públic als carrers. ¡A la policia, ni aigua!
Aquest triple salt s’explica en gran part pel mal ús de les paraules de qui més acurats s’haurien de mostrar. I per l’afany de barrejar-ho tot: verborrea, demagògia, eslògans, confusió interessada... Suspens en comunicació. Potser per això una noia sortia l’altre dia a la tele justificant els assalts a botigues de grans marques «perquè cal protegir el petit comerç». És no entendre res. ¡És clar que les denúncies per la falta de perspectives que ofereix una societat desigual i precaritzada són més oportunes que mai! Però no a cavall de la brega de carrer disfressada d’èpica revolucionària. Anomenar les coses pel seu nom és el primer pas per resoldre els problemes. I tenir coratge per fer-ho és el mínim que es pot exigir als qui ens representen. ¿O no ens representen?
