Siguin civilitzats i facin el que han de fer

Llei de la selva

I sí, resulta descoratjador observar el tapet polític convertit en un set de rodatge de la pura obscenitat. Confirmar que l’imperi de la llei, amb què tant se’ns alliçona, és tantes vegades un eufemisme per referir-se a llei de la selva que segueix règiament regint. ¿Qui pot creure a Espanya a hores d’ara que l’Agència Tributària no ha donat un tracte de favor al rei emèrit? ¿Qui, que no sigui un cínic, pot alçar la veu per assegurar-nos que tots som iguals davant el fisc? ¿Com ho fem per escapar de la sensació que això continua funcionant de manera que a uns ens toca ser ramat i a altres, pastors?

S’entén la vocació monàrquica de molts, es comprèn la voluntat de diferenciar entre la persona i institució. Però només pot atribuir-se a una mentalitat netament reaccionària –res a veure amb conservadorisme o progressisme– justificar i mirar de naturalitzar que en el dia d’avui no hi hagi a Espanya una investigació sobre la real anarquia de les finances de Joan Carles I i els seus –cal escriure la paraula que segueix– suposats delictes fiscals; i que es continuï venent com un gran sacrifici de voluntat reparadora les respectives regularitzacions –les suposem infinites– que van permetent-se-li, escampant-se la sospita que el monarca emèrit compta amb el millor assessor fiscal possible perquè al cap i a la fi és el que l’hauria de perseguir.

Dret de conquesta

Més impudícia. La manera de negociar el Consell del Poder General entre el PSOE i el PP ens retorna –mai n’hem marxat– al dret de conquesta i a l’assassinat amb acarnissament de la separació de poders. Posi’m aquí un progressista, tregui’m allà un conservador, veti’m aquests dos podemites i sumi’m aquest que em va fer, no un favor, sinó dos. Amb aquest espectacle, ¿com ens prenem seriosament les lletanies sobre la independència del poder judicial? ¿Què fem amb totes les històries i discursos sobre la necessària modernització d’Espanya? ¿Com es crítica després qui qüestiona que la democràcia espanyola camina sobre bastides massa fràgils? Vergonya, senyories, vergonya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I de tornada a Barcelona la foto del no-govern de la Generalitat i la pulsió anarcoide que va aparellada al seu abandó de funcions. Porten tant temps adorant el sant de la independència per la peanya de la desobediència que ja no hi ha cap reserva d’autoritat moral a l’Executiu per obligar ningú a obeir res. Per això s’amaga el Govern quan se saquegen els comerços. Perquè tota desobediència, tot incompliment de la llei, té ja una justificació moral a Catalunya després de tants anys soscavant des de les institucions qualsevol legitimitat de l’ordenament jurídic i martellejant sense compassió per esfondrar tot vestigi de valoració positiva del present per poder justificar una revolució impossible que per un temps va ser dels somriures i que ara és la del mal humor i la frustració.

Entre la llei de la selva d’alguns, la llei de conquesta d’altres i els somiejos anàrquics més pròxims, camina el ciutadà manejant-se amb la Covid-19 i les seves conseqüències, suportant restriccions, veient com el futur s’ennegreix i confirmant que cada dia és més difícil mantenir la il·lusió de creure que arribarà un dia en què algú es decidirà a fer la seva feina. Perseguir de veritat qui defrauda, sigui rei o ciutadà en sabatilles; deixar de prostituir els organismes que haurien d’assegurar el bon funcionament d’un Estat democràtic o exercir de Govern per evitar el vandalisme als carrers de ciutats i pobles no seria suficient, però seria de gran ajuda perquè ens semblés més sòlid el ferm que trepitgem. I també més civilitzat.