Visions del món

Basat en fets reals

’The Crown’, Emmanuel Carrère i el nou espectacle d’Ivan Foix mostren com la realitat filtra l’art

2
Es llegeix en minuts
Basat en fets reals

RICARD CUGAT

Des que sé que Felip d’Edimburg està a l’hospital, estic preocupada. La seva vida se’m representa com en una pantalla de cine. Penso en com de ben plantat que va ser de jove. A la seva infància difícil, educat a una escola on no van saber comprendre’l, i en el seu matrimoni ple d’humiliacions: agenollar-se davant la seva dona, sacrificar els seus cognoms al batejar els seus fills... Penso en com de bé que li queia l’uniforme. En aquest aire familiar que va anar adquirint amb els anys, malgrat que va ser molt faldiller. Per si de cas, aclareixo que Felip d’Edimburg feia tot això entre els anys 50 i 60, bastant abans que jo naixés. No obstant, crec conèixer-lo, el recordo, em cau bé. Com als milions d’espectadors de la sèrie The Crown, que he vist de principi a fi i que és la meva principal font d’informació, com la de tants altres en els últims anys.

Notícies relacionades

Aquests dies intento aprendre a tenir l’esquena dreta. És molt complicat. Cal asseure’s a terra, amb les natges ben recolzade, a poder ser en la posició de lotus, sobre un zafu –un coixí especial, rodó, que coneixen bé els amants del ioga– i estirar el cap com si volguessis tocar el sostre amb la coroneta. Ah, i concentrar-se en la respiració. Pensar a respirar i en res més que això. Els pensaments intrusos que no deixen d’aclaparar-te es diuen «micos saltironants». Els meus tenen a veure gairebé sempre amb qüestions d’intendència. Resulta molt difícil concentrar-se amb aquesta murga al cap. Però no soc l’única a qui li passa. Ho sé perquè estic llegint l’últim llibre –meravellós, com tots– d’Emmanuel Carrère, ‘Yoga’. Carrère és un senyor que fa llibres a partir de pròpies experiències i de les seves bifurcacions –que solen portar-lo lluny–, un tipus intel·ligent, fascinant. Els seus llibres solen tenir en mi efectes secundaris: llegir escriptors russos, viatjar a Patmos... Aquesta vegada vull inscriure’m en un retir de ioga. Estic buscant a internet.

Dos talents molt joves estrenen espectacle teatral. El text és d’Ivan Foix, que també és l’únic actor de la cosa. L’acompanya un talentós pianista i compositor de 20 anys, Manuel Torralba, el millor company possible. Agafin-se: en el seu text-monòleg, Foix explica la seva vida. Sí, sí, els seus 22 anys de vida. Donen per a molt: el seu passat de nen adoptat, de nen gai assetjat a l’escola, de nen estrany, d’actor que no suporta que els directors de càsting el deixin esperant una trucada. Per això va decidir prendre la iniciativa i llançar-se al seu propi projecte. Això no ho diu a l’obra, m’ho va explicar ell mateix, a l’acabar l’espectacle, a les portes del teatre. Dues coses del seu text van quedar rondant al meu cap, com micos saltironants. És necessari prendre la iniciativa per perseguir els propis somnis. I una pregunta final, que va llançar Foix mirant al respectable (entre el que hi havia els seus pares, per cert): «El que avui han vist aquí, ¿és veritat o és mentida?». La resposta l’ha de trobar cada un. D’ella depèn la nostra visió del món.n