El futur de l’educació

L’escola també innova, ¡i molt!

Una societat que no sap reconèixer i promoure els projectes nous en l’ensenyament i que no tracta i retribueix adequadament els mestres és una societat sense futur

Es llegeix en minuts

La innovació és la font del progrés. Fer una cosa nova, els ‘invents’, o les mateixes coses d’una altra forma és l’essència del progrés. Sense innovació no hi ha prosperitat col·lectiva. El ferrocarril o el telègraf van canviar el món. Al crit de «¡Fora les muralles!», els progressistes barcelonins de mitjans del segle XIX van fer caure els murs que impedien que el progrés entrés a la ciutat per canviar la vida dels barcelonins.  

Però hi ha un equívoc sobre les fonts de la innovació. Alguns afirmen que es produeix exclusivament al món de l’empresa. No podien estar més equivocats. La innovació i la riquesa és una activitat col·lectiva. Succeeix que aquest equívoc s’utilitza per legitimar que es retribueixi més els accionistes i directius que la resta de persones que participen en el procés innovador i en la creació de riquesa.

Per canviar aquesta mentalitat cal reivindicar la innovació que es produeix en totes les activitats socials. La Covid-19 ha ajudat a fer-nos conscients de la importància de «treballs essencials», que, no obstant, no són retribuïts d’acord amb el valor que creen. Una d’aquestes activitats essencials és l’escola.

Amb la finalitat de reconèixer els esforços d’innovació a les escoles, fa 13 anys la Fundació Cercle d’Economia va crear el Premi Ensenyament, dotat amb una significativa ajuda econòmica. Aquest dilluns es van entregar els premis de la convocatòria del 2020, a què es van presentar 98 candidats. El premi Cuatrecasas Abogados a la innovació a primària va correspondre a l’Escola Gabriel Castellà i Raich, d’Igualada. El premi Fundació Agbar a la innovació a secundària i batxillerat va recaure a l’Institut Escola Daniel Mangrané, de Jesús (Tortosa). I el premi Fundació Bankia a la innovació en formació professional se’l va endur l’Institut Bonanova FP Sanitària, del barri de Ciutat Vella de Barcelona.

Al llarg de 13 anys aquests premis a la innovació escolar han sigut per a mi font d’ensenyaments inesperats. Permetin-me que n’esmenti tres. 

La primera és que l’escola és un instrument essencial per negar el fatalisme de creure que la vida està determinada pel bressol en què es neix o pel barri on es viu. No és així. He vist com escoles de barris d’especial complexitat i escoles de segona oportunitat han aconseguit els premis competint amb d’altres de barris més acomodats. La providència distribueix de forma equitativa ‘els talents’. L’escola és l’instrument que tenim perquè cap d’aquests talents es quedi sense desenvolupar. 

El segon ensenyament és la importància que té l’autonomia dels centres tant per adequar el projecte educatiu a l’entorn social i local en què s’insereixen com per crear el seu propi equip pedagògic. I juntament amb l’autonomia, la importància del lideratge directiu. El que tenen en comú els guanyadors és que han sigut capaços de posar en marxa un projecte educatiu compartit per tota la comunitat escolar: el claustre de professors, els pares i la comunitat local. El corol·lari d’aquest ensenyament és la importància que les autoritats educatives permetin i recolzin aquesta autonomia i professionalització. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

La tercera és que els mestres són essencials en les nostres vides. No pels coneixements que ens transmeten, sinó per les virtuts que ens inculquen. A tall d’anècdota, en la meva etapa escolar la professora de geografia i història em va suspendre durant un examen. Segons ella, el motiu era per copiar. Li vaig dir que no estava copiant. Em va aclarir que el suspens era perquè tenia la intenció de copiar. El pas del temps em fa tenir un record difús de la situació, però no és improbable que fos aquesta la meva intenció. Per a la senyora Carmen la intenció era suficient. Va ser un ensenyament virtuós que no he oblidat mai. 

Una societat que no sap reconèixer i promoure la innovació a l’escola i que no tracta i retribueix adequadament els mestres és una societat sense futur. L’escola no és una despesa social que pugui retallar-se en situacions de crisi, com vam fer durant l’última dècada, sinó la millor inversió de futur per a la societat i per a l’economia. 

Temes:

Col·legi