Disturbis a Barcelona: La memòria dels arbres

Al costat del dipòsit legal de la Biblioteca de Catalunya, a l’Eixample, hi havia un arbre que es va guanyar un nom, l’arbre de Yago. Arran de terra, la seva base s’obria per deixar un buit que utilitzaven els primers bookcrossers de Barcelona, una comunitat d’aficionats a la lectura que intercanviaven llibres «alliberant-los» en diferents punts de la ciutat. Eren els llibres lliures, i Yago, el malnom d’un d’aquests aficionats que va popularitzar el forat de l’arbre del carrer Villarroel. Quan l’ajuntament el va talar, per un problema fitosanitari, la comunitat va mostrar la seva consternació a les xarxes i va demanar explicacions al consistori. 

Una mirada d’ara a l’Eixample et porta a altres arbres ben diferents. No és fàcil saber si eren oms o eren arbres del cel, d’origen xinès. Les soques de dos exemplars treuen sobre l’asfalt al carrer Aragó, a l’altura de Bailèn, envoltats de ciment fos, l’empremta visible dels incendis de contenidors dels incidents de la setmana passada després de les protestes per l’empresonament de Pablo Hasél. Els contenidors seran recanvis, els semàfors reparats o renovats, el paviment tornarà a asfaltar-se, amb el temps. Segurament, les absències dels arbres quedaran allà, espais no tan buits en realitat: perduraran com representants de tants i tants arbres cremats en els aldarulls cíclics que a cop d’indignació desborden la ciutat. 

En els disturbis de Barcelona d’octubre del 2019, en resposta a la sentència que va condemnar els polítics encausats per la seva participació en el procés, només en sis dies es van cremar 12 arbres i 45 més van haver de ser talats.

Els episodis violents que deixem enrere deixen ferits i danys econòmics, i la memòria dels arbres, tal com la tenim concebuda, queda de testimoni mut al carrer, assenyalant com una fita, una fita al terreny que marca que alguna cosa va passar allà.

Arbres místics

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Així és com els arbres ens deixen un llegat immaterial. I allà on la història ha fet d’arbres mítics com el Pi de les Tres Branques un objectiu del vandalisme repetidament, o ha inventat simbòliques destinacions per a arbres ficticis com l’arbre blanc de Gondor, nascut de la ploma de J.R.R. Tolkien i devorat per les flames de Sauron, l’Eixample viu un món al revés, on arbres anònims salten per primera vegada a la vista com a ferida d’un brot de violència lligada a una data assenyalada. 

L’arbre de Yago va ser substituït per un altre exemplar anys després, i ja només t’assalta un record gastat, subtil, quan rondes pel carrer on s’elevava. Però la ciutat es pobla a poc a poc d’arbres talats i d’altres molts, plàtans majoritàriament, que exhibeixen en canvi la seva escorça cremada i la capa despullada i pàl·lida inferior com els del carrer Roger de Flor, a prop de Diputació, rastre fantasma d’una barricada de foc que va arribar a fondre el portal automàtic d’una finca pròxima en els dies més furiosos de la tardor del 2019.