Hasél i Gretel

La monarquia pot ser una cosa tan inversemblant, sustentada en el mite i poc atenta al sentit comú del seu temps històric, com un conte infantil. Que entri un músic (en aquest cas, el raper Pablo Hasél) a la presó, entre altres coses, per criticar la Corona, entra dins del que podria passar en una història dels germans Grimm. Que ho faci hores després de manifestacions neonazis al carrer, quan altres activistes de la seva corda (com els de l’assalt a la llibreria Blanquerna) segueixen en aquest mateix carrer, pocs mesos després que militars retirats de l’Acadèmia de l’Aire proposin «afusellar 26 milions de fills de puta» (els que donen suport a un Govern elegit democràticament) sense que el (nou) comandament suprem d’aquest mateix exèrcit digui res... ¿tot això? Tot això podria formar part d’aquest mateix conte infantil escrit molt temps enrere.

La versemblança d’aquest conte infantil, no obstant, es ressentiria d’aquest gir de guiÓ: el seu protagonista abandona primer el seu tron i després el seu regne. O, en altres paraules, quan qui veritablement injuria la corona és qui la va cenyir des que va morir el dictador al qual ara molts canten als carrers i d’altres defensen veladament a les moquetes dels parlaments. És curiós com se sol equiparar la dissidència (fins i tot l’excés) vingui de la dreta o de l’esquerra, també com s’iguala feixisme (el feixisme és feixisme, no anti-antifeixisme) i antifeixisme (s’aixeca contra l’autoritat inhumana del primer), però que es tingui la tendència de passar pel Penal als segons. Poca llibertat hi ha quan qui posa límits, emparant-se en una llei més elàstica que una Mà Boja però aplicada amb un guant forjat en ferro, són sempre els d’un costat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En la literatura infantil, en concret al conte ‘El rei malvat’, hi ha reis malvats que executen viudes (alguna cosa deuen haver fet perquè se’ls morin els marits) i també tots aquells primogènits que són més alts que el rei (les mares ni els alimenten per temor que creixin massa). Hi ha bufons que piulen massa i acaben en calabossos. La Reina de Cors d’Alícia aconsegueix que els seus súbdits pintin les roses blanques de vermell i s’estirin quan ella apareix, però l’Alícia decideix no fer-ho. Tot i que a mi m’agrada encara més la figura de Juanito Pierdedía que, al conte de Rodari, es proposa «tocar el nas del rei»: comença per directius, alcaldes, alts càrrecs i finalment puja a la carrossa i estira el nas al monarca (aquest toc inofensiu a la nàpia es converteix en tradició i a partir de llavors estirar el nas del Rei es converteix en senyal de valentia i de bona educació). Això succeeix perquè Juanito aconsegueix escapar quan pinça el nas reial, si no, el final del conte hauria sigut un altre.  

Parla d’un altre succés escabrós que no té res a veure amb aquest, que també ho és, però el narrador de l’al·lucinant nova novel·la de Manuel Jabois diu que «el camí més curt per oblidar un conte de terror és convertir-lo en un conte infantil». De vegades també serveix per entendre’l. En aquest cas, fins i tot un nen arquejaria la cella i posaria en dubte el conte quan fiquessin a la presó el que estira (a distància, amb unes cançons) el nas del rei. Parlo només del Rei, perquè parlo de contes infantils, però podria parlar d’altres estructures. Va escriure Herzog que un elefant (quina ironia portar a col·lació un paquiderm) es pot arribar a mantenir dret deu dies després de rebre un tret mortal. Això no és un debat sobre si t’agrada o no el que canta un raper, ni el lloc per afegir que més enllà de la monarquia, també va parlar de terrorisme: l’empresonament de Hasél (perquè, recordem l’important, entrarà a la presó pel que va dir i va cantar i no pel que va fer) és una bala contra la tan toquejada idea de llibertat d’expressió i contra qualsevol democràcia que vulgui continuar dient que ho és i que a sobre s’ho pugui creure tant l’adult que vota com el nen que hauria de poder i voler votar en el futur.