Alto, no tan de pressa

Junts podria posar a ERC condicions molt incòmodes, fins i tot amenaçar amb la repetició electoral. Però ha perdut la corona, depèn dels recursos del poder i, fora d’aquest, gela fins a la gangrena

Es llegeix en minuts
Alto, no tan de pressa

El resultat de les eleccions catalanes delimita un camp de joc enrevessat, molt confús. Un terreny farcit de paradoxes. No hi haurà canvi, canvi en majúscules, s’entén, però res serà exactament igual. El 14-F encloïa tres incògnites principals i totes tres han sigut aclarides. No obstant, l’equació no ha quedat resolta. No hi ha garantia sòlida que la llarga paràlisi governamental que afligeix Catalunya s’estigui acostant al final.

Primera incògnita aclarida: ERC aconsegueix invertir la correlació de forces en el camp independentista. Per primera vegada, els republicans superen els postconvergents en unes autonòmiques i es col·loquen en situació de presidir la Generalitat.

Segona: el PSC, propulsat per Illa, posa fi a una travessia del desert d’una dècada de durada. Els socialistes reneixen sobtadament i guanyen una cita electoral a Catalunya per primera vegada des del 2008.

Tercera: les urnes creen dues majories parlamentàries possibles, una independentista i una altra d’esquerres. Esquerra té la clau de totes dues.

Possible però improbable

La resolució d’aquestes tres incògnites podria modelar un nou temps polític a Catalunya. Alto, no tan de pressa. Aquesta hipòtesi és possible, però poc probable. El bloc independentista amplia la seva majoria unes dècimes per sobre del 50%, gràcies a l’estirada de la CUP i a la baixa participació electoral, i el sorpasso republicà al partit de Puigdemont és ínfim. L’escó i els 35.000 vots amb els quals Aragonès avantatja Borràs no li haurien donat l’hegemonia sense la trencadissa postconvergent, per la qual es perden els 77.000 vots del PDECat.

El raquitisme de la victòria d’ERC en la llarga guerra interna nacionalista fa inversemblant una descongelació dels blocs que fracturen la política catalana. Aragonès necessitava un avantatge folgat que beneís i reforcés el gir pragmàtic d’Esquerra. Sense aquest avantatge, les possibilitats de rebutjar l’abraçada d’os de Junts i girar vista a l’esquerra es redueixen considerablement.

El socialista Illa es presentarà a la investidura, tot i que sap que no aconseguirà la presidència. Però no incorrerà en el fatal abandó de funcions d’Arrimadas el 2017. El PSC no s’autoamputarà la seva condició d’alternativa de govern; complirà el tràmit i consolidarà la seva posició per disputar el segon assalt, arribi quan arribi. Aquest és l’afany d’Illa.

Les cartes de Puigdemont

Notícies relacionades

Junts podria posar a Aragonès unes condicions molt incòmodes per reeditar una coalició de govern. Una esmena a la totalitat de la real-politik republicana, la tornada al fonamentalisme. Puigdemont, atrapat per la seva circumstància, podria veure’s temptat d’envidar amb l’amenaça d’una repetició electoral. Però les seves cartes no són tan bones. Acaba de perdre la corona independentista. Forçar una tornada a les urnes podria propiciar un augment de la participació metropolitana si el virus hagués afluixat i un possible avenç de posicions d’Illa en el segon assalt. I Junts, mancat d’estructures orgàniques i territorials fermes, és un gran dependent dels recursos associats al poder polític. En aquestes condicions, fora del Govern no és que faci fred, gela fins a la gangrena.

Venen dies enrevessats i interessants.