El trumpisme és viu i és una amenaça

L’Amèrica que domina el debat, la que exerceix la política i el periodisme, està dividida en dos blocs irreconciliables. No hi ha ponts ni constructors. Després d’escoltar els raonaments de l’‘impeachment’, els republicans van dir que era la versió «d’un costat», que encara faltava «la de l’altre», igualant l’atac i la defensa de la democràcia en un tot confús. 

Un trumpista proclamaria: «Mai hi ha hagut cas; els demòcrates van presentar imatges editades i tuits presidencials, però cap prova que demostri més enllà de qualsevol dubte raonable que Trump va estar implicat en l’assalt». En el fons tenen raó. Desapareguts els fets de la política, tot es redueix a un acte de fe.

Els demòcrates afirmen que Trump va mirar de subvertir el resultat electoral, primer, i que va encoratjar un cop d’Estat, després. Els republicans anhelen girar full i no fer enfadar més les seves ja per si mateix enfurismades bases electorals. No només està en joc el seu escó, també la seva integritat física. Fa anys que l’odi es va escapar de l’ampolla. Per a aquesta malaltia no existeixen vacunes, només llibres d’història per refrescar la memòria.

Les imatges de l’assalt, algunes de noves i impactants, van mostrar com de prop que va estar la turbamulta d’arribar al vicepresident, a qui minuts abans havien cantat «pengeu Mike Pence». Tots els senadors van poder reviure la seva por mentre escapaven cap a un lloc segur. La imatge que els EUA van projectar no va ser la d’una superpotència, sinó la d’un país vulnerable i violent. L’FBI considera que els grups supremacistes blancs que van atacar el Parlament són més perillosos que el terrorisme exterior.

 Silenci a les xarxes

Pot ser que Trump estigui silenciat a les xarxes socials, i en aparença desaparegut a Florida mentre que remuga el seu rancor. Tres mesos de terratrèmol postelectoral van deixar empremta entre els seus seguidors. Una recent enquesta de la Universitat de Quinnipiac revela que el 76% dels que es declaren republicans mantenen que hi va haver un frau massiu. El que és greu és que també ho diuen el 25% dels independents. Ha passat gairebé un mes des de la inauguració de Joe Biden i Kamala Harris i les passions continuen enrocades.

L’expresident conserva una formidable influència entre els votants republicans. Són l’encarnació de l’Amèrica ressentida que se sent traïda i que va deixar de confiar en les institucions. Són blancs d’escassa educació i capacitació tecnològica en els temps de canvi que corren. Són perdedors que compraran qualsevol notícia falsa que els garanteixi que la culpa és sempre d’un altre. Els grups que van assaltar el Capitoli, i altres que s’han format aquests anys, estan tan callats com Trump. No es confiïn: és una il·lusió òptica.

Continua viva la possibilitat d’un altre aldarull quan arribi el moment polític oportú. N’hi hauria prou amb un gest de Trump, que aviat mirarà de recuperar el protagonisme, o que aparegui un líder jove i carismàtic, algun presentador de Fox News com Carlson Tucker, disposat a empastifar encara més la política. Canviar la música de fons exigirà anys de treball. L’‘impeachment’ ha demostrat que els demòcrates viatgen amb els llums curts.

Recuperar el control de la Cambra

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’únic pla del Partit Republicà és recuperar el control de la Cambra de Representants que es renovarà sencera en dos anys i del Senat (només un terç) per preparar la reconquesta de la Casa Blanca el 2024. Aquest objectiu és per sobre de qualsevol altre assumpte, tot i que es digui Estat de dret.

Vint dels cinquanta senadors republicans que han assistit a l’‘impeachment’ es jugaran el seu escó el 2022. És el cas de Marco Rubio. Els exaltats Ted Cruz (Texas, li toca el 2024) i Josh Hawley (Missouri,també el 2024) estan convençuts que el donant i el votant de Trump seran la palanca que els permetrà llançar-se a la presidència, ser els nous Trump. L’extrema dreta semblarà el camarot dels Germans Marx.