ANÀLISI
Ningú cuida els ous d’or
Ni un dia de descans, poden asseure’s cada nit davant el televisor que hi trobaran futbol. El seu repte és diferenciar si el que veuen correspon a Copa, Lliga, Champions o Europa League. En tenen per escollir fins a ennuegar-se. Mentrestant, els protagonistes són cada vegada més contundents, des de l’«aquest calendari és una bogeria» fins al més explícit «estem matant els jugadors».
Es queixava Koeman dissabte i en el Villamarín va intentar ser coherent. Va asseure el seu millor jugador i els seus dos centrecampistes més brillants. No es va atrevir a tocar el seu central més en forma malgrat que el seu comptador de minuts potser ho aconsellava. La lesió perjudica encara més una línia defensiva que ja s’agafava amb pinces.
Tampoc està gaire millor l’Atlètic, que s’aixeca cada dia amb un nou positiu per Covid-19, ni el Madrid, que viu en un relat d’Agatha Christie en el qual perd un nou comensal a cada partit. Però la roda no s’atura.
Els entrenadors es queixen, però quan veuen la diferència entre els titulars i els suplents no poden resistir la temptació del curtterminisme. El càlcul de riscos sembla assumible fins que es posa en pràctica: Pjanic no és De Jong, Riqui no és Pedri, i Braithwaite no és –òbviament– Messi. No els podem culpar, perquè aquí ningú baixa el llistó. Ni ho han fet els organitzadors de les competicions, ni els dirigents que mantenen l’exigència sobre els seus tècnics i jugadors.
El món del futbol sabia que jugar cada tres dies era l’única manera d’acabar les competicions i ho va comprar. Perquè l’alternativa a aquest carrusel era la renúncia i ningú està disposat a això. Els clubs no volen rebaixar els seus ingressos, ja minvats per la pandèmia, i ni els entrenadors ni els jugadors volen frenar les seves aspiracions esportives i econòmiques.
Entre tots estan a punt de sacrificar la gallina. S’entén el context, però el futbol s’ha d’aturar i reflexionar si no es vol trobar un dia que s’ha quedat sense els seus ous d’or.
