Eleccions del 14-F

Abstenció al galop i ‘postprocés’

SI la participació el 14-F ronda de nou l’històric 60%, i més encara si queda per sota, es farà evident que el procés es va acabar fa tres anys

Es llegeix en minuts

Potser els professionals de la demoscòpia no pregunten prou sobre les ganes de votar. Potser es dona massa per entès que la gran massa dels indecisos votarà. És molt possible que els rècords de participació de les últimes convocatòries al Parlament ens portin per un camí de suposicions optimistes en excés. Amb pandèmia o sense, l’apatia ciutadana es torna més evident com més avança la campanya. No es pot mesurar fins on arriba la sensació que, aquesta vegada, els polítics es juguen molt més que la societat. No es pot saber l’extensió real del desinterès i les seves conseqüències, però salta a la vista que es propaga. Només se salven, ens salvem, els menys proclius a desconnectar de l’entorn, els que encara consideren que tot el que és públic, col·lectiu, en definitiva, polític, afecta les seves vides de manera palpable, efectiva, perfectament demostrable.

Deixant de banda els biaixos, interessats o involuntaris, necessitarem recordar que els sondejos detecten sobretot variacions, no novetats, oscil·lacions i no terratrèmols, i menys encara moviments tectònics. Allà hi ha el seu punt feble. Si contemplem l’històric de participació en les 13 eleccions autonòmiques de la transició a aquesta part, observarem que, després d’una llarga i plàcida etapa en la qual a penes se superava el 60%, i fins i tot baixava alguna vegada cap al 55%, de sobte, el 2012, va fer un salt espectacular, i el 2015 un salt encara més considerable fins a fregar el 75%. Encara més, quan semblava que aquell 75% del 2015 era insuperable, doncs el 2017 encara es va enfilar quatre punts, fins i tot poc més enllà del 79%. És molt, moltíssim. Una autèntica i massiva mobilització social per a un país que es troba a la banda alta mundial de l’abstencionisme. El 2017 la ciutadania acudia en massa a les urnes perquè era conscient del que es jugava, i si ara no hi va és perquè sap molt bé el que no s’hi juga.

Estem encara molt lluny de les democràcies on tothom considera que votar, més que un dret, és un deure ineludible de ciutadania, per la qual cosa en aquestes la participació supera el 80% i fins i tot el 90% sense que votar sigui una obligació legal com a Bèlgica o els Països Baixos. Així, per a situacions com la nostra, amb un fort desinterès permanent per la política, la major mobilització electoral prové de la mobilització ciutadana. El procés és l’únic factor que explica els salts esmentats en les últimes convocatòries. Una major agitació davant una perspectiva de canvi es tradueix en més participació, a favor o en contra de la independència. I viceversa, la caiguda de la participació es convertirà en la dada més eloqüent sobre la situació real, veurem fins a quin punt encalmada, de la societat. La circumstància Covid compta poc, com hem vist a Portugal, o sigui que com més alta l’abstenció, més metres de terra sobre les expectatives reals de canvi. En altres paraules, la gent es va llançar sobre les urnes o bé perquè esperava o bé perquè temia que passés alguna cosa d’enorme importància, i si ara es queda a casa en un percentatge molt significatiu és perquè ja no ho espera ni ho tem. Així doncs, el retorn a la normalitat no dependrà tant de qui governi com de l’abast de l’apatia traduït en percentatge d’abstenció. La vida és ondulant. Després de les pujades venen les baixades. Després de les eufòries, les ressaques.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Si la participació el 14-F ronda de nou l’històric 60%, i encara més si es queda per sota com molt bé podria ser, es farà evident per a aquells que encara no s’han adonat que el procés es va acabar fa tres anys. Ara estem a punt d’iniciar la segona legislatura del ‘postprocés’. I tot i que la participació torni a ser més o menys diferencial, com fos habitual en èpoques passades, i això propiciés per fi la superació de la barrera del 50% de vot independentista, amb la pèrdua neta de recolzament n’hi hauria d’haver prou per contrapesar les eufòries, cada vegada més irreals, més fingides, dels que encara prediquen que la independència és molt a prop.

Els candidats farien bé a proporcionar, no tant arguments per votar-los, sinó raons per sortir de casa el 14-F a fi de respondre i contrarestar amb decisió, valor i ganes la crida esmorteïda de les urnes.