Insubmissos de les restriccions
Normalitat de femer
No sé com podria administrar-se a aquest col·lectiu d’incomplidors de la norma la vacuna del deure social, però sí que sé que les misèries de la picabaralla política no ajuden gens.
No són només xifres. No són dades perdudes en l’embolic de números de la pandèmia. No són gaires. Però sí molt nocius. Pel que fan i per l’exemple que donen. I crec que han de ser estudiats com un fenomen. Són els –i les– que s’organitzen cada cap de setmana i es tiren a l’esquena les restriccions per frenar el bitxo. No són forçosament negacionistes, antivacunes o antisistema. Hi ha adolescents, joves, madurs i fins i tot algun veterà. Són els apòstols de la transgressió pandèmica.
L’altre dia vaig apel·lar a l’opinió d’alguns filòsofs per mirar d’entendre què s’amaga al cap d’aquesta gent i vaig topar amb reflexions sobre individualisme, hedonisme, exhibicionisme... a les quals es podrien perfectament confrontar solidaritat, responsabilitat i sensatesa. És veritat que l’univers desfermat de les xarxes socials ha imposat una religió on el desig, el plaer i la recompensa immediata passen per davant de qualsevol altra consideració, però també es troba a faltar una pedagogia més gran del sofriment de l’altre.
Perquè per als incomplidors de normes i insubmissos de l’emergència, la disjuntiva és clara: quedar a casa d’un col·lega, o en un garatge, prendre uns cubates en grup –o el que es presenti– i posar música, té gratificació garantida; en canvi infectar-se, emmalaltir o contagiar als altres és només una probabilitat. No sé com podria administrar-se a aquest col·lectiu la vacuna del deure social, però sí que sé que les misèries de la picabaralla política no hi ajuden gens.
Notícies relacionadesQuan aquests dies de campanya escolto acusacions que hi ha qui anteposa els vots a les vides al no acceptar l’ajornament de les eleccions catalanes, m’entra una angoixa infinita. Perquè també abans de Nadal hi va haver qui suggeria que al Govern li interessava un empitjorament de la pandèmia; que així podria justificar el retard dels comicis. Em pregunto com hem arribat a aquest pou d’indecència i si encara podem enfonsar-nos més. Perquè el que és greu no és només que es llancin totes aquestes escombraries al debat públic, sinó que ho acceptem com si tal cosa. ¿Nova normalitat? La del femer
.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
