La influència de la ultradreta
Lliçons d’un mural
La intenció d’esborrar el mural feminista de Madrid suposava que una majoria política no només no estava d’acord amb el seu missatge, sinó que era incapaç de tolerar-lo
El futbol i la política, com gairebé tot a la vida, poden entendre’s pels petits detalls. Per això crec que resulta interessant aturar-se en la història del mural feminista que Vox ha intentat eliminar a un barri de Madrid. No crec que aquest episodi s’hagi de classificar a la carpeta de les escaramusses habituals entre partits. El mural en qüestió, amb imatges de Rosa Parks, Rigoberta Menchú i Frida Kalho, entre d’altres, es va instal·lar fa tres anys amb el recolzament veïnal i els vots a favor de tots els partits. Tots, inclosos alguns dels que ara s’apuntaven al desballestament.
¿Què ha canviat en aquests tres anys? Doncs que Vox ha entrat a les institucions i PP i Ciutadans han atorgat a aquests vots ultres la categoria d’acció d’or per governar. Per això em sembla tan perversa la justificació que donava l’alcalde de Madrid: «tan democràtic va ser instal·lar-lo llavors com eliminar-lo ara», va pretendre dir Martínez Almeida, obviant que instal·lar el mural va ser una decisió de consens polític i veïnal que tenia un objectiu: denunciar la violència de gènere. No va ser un acord dels que estaven a favor del que significa aquest mural contra els seus opositors. No anava contra ningú perquè no hi va haver oposició. Però voler esborrar-lo era una altra cosa; suposava que una majoria política no només no estava d’acord amb aquest missatge de recolzament a les dones, sinó que era incapaç de tolerar-lo. Clar, Vox no creu que existeixi la violència de gènere; ho ha deixat clar per activa i per passiva. Però, ¿i el PP? ¿Ens hem de prendre seriosament l’explicació que era més convenient la imatge d’atletes paralímpics perquè el mural està a un poliesportiu? Finalment, el mural ha sobreviscut perquè Ciutadans es va atrevir a rectificar i va canviar el seu vot, tot i que Begoña Villacís hagués de fer contorsions per dir que «el sectarisme no es combat amb sectarisme».
Total, que jo m’alegro per la derrota dels esborranys, però admetem que tampoc és una victòria per golejada perquè els bàrbars segueixen allà, trucant a la porta. I ho continuen intentant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
