Desmuntant un tabú
Jo també vaig al psicòleg
Actors, cantants, futbolistes, escriptors i altres personatges públics reconeixen la seva vulnerabilitat en una espècie de #MeToo de la psicoanàlisi
Woody Allen protagonitza la pel·lícula ’Cachitos picantes’.
En alguns moments de la meva vida m’he sentit identificada amb una divertida escena de la pel·lícula ‘Millor, impossible’. Jack Nicholson, que encarna un individu bastant odiós que pateix diversos trastorns de personalitat, recorre a gambades els carrers de l’Upper East Side de Nova York, irromp com un cicló a la consulta del seu psicoanalista, ignorant diversos pacients atònits que esperen a la sala d’espera, entra sense trucar a la sala on el professional atén una altra persona, es planta davant ell i li crida un histriònic: «¡Socors!».
Fa temps que estem acostumats als psicoanalistes cinematogràfics. Woody Allen hi ha contribuït molt amb la seva filmografia i ens ha educat sobre això, tot i que els psicòlegs de les seves pel·lícules no sempre siguin el tipus de professional que li recomanaries a la teva millor amiga. Penso, per exemple, en la deliciosa terapeuta trasbalsada que interpreta Diane Keaton a ‘Desmuntant Harry’.
El nou és que ara ja no són només els directors de cine excèntrics o els seus fins i tot més rarets personatges de ficció que van al psicòleg, sinó que qualsevol hi pot anar sense vergonya. Es dona en això, lloat sigui Freud, una espècie de #MeToo de la psicoanàlisi. Actors, cantants, futbolistes, escriptors i molts altres personatges públics reconeixen de seguida que necessiten ajuda d’un professional per superar una mala època, un complex, un trauma de la infantesa o un fracàs. I no per això han de ser titllats de bojos o d’aficionats a les rareses. A més, pobre del que s’hi atreveixi.
Beneficis literaris
L’actor Eduard Fernández va dir en una entrevista que la teràpia li havia reportat grans avantatges tant en la seva vida com en la seva feina. No és estrany. L’autoconeixement sempre és la porta d’entrada a un coneixement molt més profund: el de les nostres relacions, el del món, tot i que soni una mica pretenciós. També als escriptors ens ve bé llegir sobre psicologia. ¿Com crearem personatges versemblants i complexos –com ho som les persones– sense un coneixement el més profund possible de l’ésser humà?
Últimament, el jugador de l’Atlètic de Madrid Saúl Ñíguez ha reconegut haver rebut ajuda psicològica. De vegades s’emportava els problemes del camp a casa i això va afectar les seves relacions més valuoses, va dir, una cosa amb què qualsevol de nosaltres pot identificar-se en algun moment. Ñíguez no és el primer futbolista que reconeix una mica així públicament. Potser un dels primers va ser el veterà porter italià Gianluigi Buffon, que va passar per un episodi depressiu durant el qual va visitar una psicòloga. Hi va haver qui es va sorprendre i qui va fer en públic la simplista pregunta de sempre: com pot estar deprimit algú la vida del qual ens sembla tan envejable.
Jo vull dir-los: gràcies. Gràcies, Gianluigi Buffon; gràcies, Saúl Ñiguez: gràcies, Eduard Fernández i tants altres que us heu atrevit a trencar aquest tabú antic. Gràcies per mostrar-nos que no passa res per ser vulnerable. I que tota vulnerabilitat té causa i solució, si es tenen ganes de buscar les dues coses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
