Quan el passat del Barça és un pes mort

Després de conèixer-se de forma documentada que es pot considerar que el deute del Barça és de 1.173 milions d’euros comença a quedar clar, ja amb una mica de perspectiva, que allò de Josep Maria Bartomeu no va ser una sortida sinó una cosa molt semblant a una fugida. Així mateix, tot i que s’entenguin millor les seves últimes decisions esportives (influïdes sens dubte pel pànic al que deixava darrere seu) és impossible no considerar-les dramàticament equivocades. Per això és molt possible que les pròximes eleccions proporcionin més aviat pedaços que solucions als sofisticats problemes que empresonen l’entitat.

Analitzem-ho. Bartomeu va contractar Koeman perquè efectués una regeneració de la plantilla, però no hi havia ni un duro per finançar una operació d’aquest tipus. Coneixedor del deute, va apostar per alliberar el club d’alguns dels salaris més alts dels futbolistes, però la desesperació per no saber o no poder vendre a uns preus més o menys raonables el va fer caure en errors tremends. En realitat va seguir l’estratègia de les empreses dirigides per pobres d’esperit que quan arriben els problemes consideren benefici estalviar sous traient-se de sobre els treballadors, bons i dolents, sense adonar-se que sense bons treballadors les empreses gairebé sempre queden condemnades a mort a mitjà termini. 

Detallaré alguns mals passos. Jo mateix estava d’acord que sentimentalismes a part per a una veritable regeneració de la plantilla potser s’havia de prescindir de Messi −i a això li havia de donar suport Koeman− o intentar aprofitar el seu últim any en el club per rodar amb menys ensurts el nou projecte. En qualsevol de les dues opcions s’havien de substituir unes quantes figures veteranes per gent de qualitat però més jove.

Retenció matussera de Messi

Però aquesta operació havia de fer-se amb talent. La retenció forçada de Messi va ser molt matussera , però encara es van fer amb menys tacte les altres coses. Amb l’excepció de Rakitic, a qui moralment se li havia de satisfer el seu desig de tornar al Sevilla, les altres sortides havien de portar diners i cenyir-se a la condició de no reforçar grans rivals directes si no era a canvi d’unes milionades. Però com que Bartomeu no va saber vendre, va acabar regalant bons futbolistes poc útils per al nou Barça als clubs més inconvenients. 

L’exemple més clar és el de Luis Suárez, sobre qui reconec que després de dos anys amb joc mediocre jo era partidari de reemplaçar-lo per un altre golejador de bon nivell i amb futur. Es va desatendre que, a més del Reial Madrid, els clubs més inconvenients per a qualsevol operació eren l’Atlètic, a Espanya, i el furibund antibarcelonista PSG a Europa. Malgrat això Suárez va ser pràcticament regalat a l’Atlètic i a més no va ser substituït per ningú. Cap barcelonista seriós pot estar enfadat amb l’uruguaià. Li va donar al Barça tot el que tenia fins que li van dir que se n’havia d’anar.

Una plantilla amb poc gol

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Per covardia, potser per no menysprear més el retingut Messi, l’hi van regalar a Simeone. Es va menysprear la possibilitat que a l’Atlètic fes el que fa: no brillar amb el seu joc però marcar gols i contribuir que el seu equip vagi líder i sigui el clar candidat a guanyar-li el campionat al Barça. A triomfar, en suma, entre altres coses perquè la plantilla que li ha quedat al Barça té poc gol i que això determina que per guanyar a adversaris fluixos com l’Elx o el Rayo Vallecano pateixi veritables agonies tot i que sigui molt superior en el joc. Per no estendre’m, simplement constataré que d’altra banda Rafinha va passar a preu de saldo al PSG. 

Arriben les eleccions però el futur immediat, i potser el de mitjà termini, està condicionat pel que ha passat, tot i que el rendiment de les joves promeses sembla tapar moltes pors. ¿Està en condicions Laporta d’aportar la sensatesa i temperància econòmica que no va demostrar en la seva anterior etapa? ¿Per què no explica Víctor Font amb més detall la seva fórmula financera per sortir del destret? ¿Què ofereix Freixa més enllà del seu tarannà de concòrdia? En unes eleccions i una situació que semblen dissenyades pel mateix Florentino, el Barça sembla haver d’apostar per un tot o res a partir d’una majoria dels electors que a més de decebuts semblen anar bastant a cegues.