Una eleccions normals

El pes de la història ha afluixat. Aquesta és la principal diferència. Si en les tres eleccions precedents –2012, 2015, 2017– el cens català va acudir a les urnes amb la convicció d’estar participant en un acte polític disruptiu de conseqüències imprevisibles per al seu futur, en aquesta ocasió no és així en absolut.

El més nou en aquesta ocasió és que es tracta, després de molt temps, d’unes eleccions amb unes expectatives limitades i raonables sobre els seus efectes una vegada en coneguem els resultats. Per dir-ho en termes molt populars en la Catalunya política dels últims 10 anys, el 14-F no serà una ‘jornada històrica’ sinó una jornada electoral. No és una diferència que es pugui desmerèixer. És un canvi de pes que es projectarà a llarg termini de la polític catalana i que envernissa de normalitat aquesta convocatòria electoral.

Els efectes d’aquest nou marc mental impacten en el sobiranisme, però també en el constitucionalisme. Ni els independentistes acudiran als col·legis electorals convençuts d’estar proclamant una cosa que no sigui únicament la seva preferència per un partit polític, ni el constitucionalisme acudirà a la cita faltant-li l’aire perquè davant l’urna ha de salvar Espanya de la desaparició. Això s’assembla bastant a la normalitat.

Naturalment el factor Covid-19 ha posat de la seva part per refredar, més encara, l’ambient. I podrà ser utilitzat com a coartada per explicar els resultats per uns i per d’altres. Però el cert és que el camí d’aquestes eleccions ve marcat des de fa temps. Qui més qui menys vol girar full del 2017 i les eleccions són una bona meta volant per aconseguir-ho.

Tauler polític

Hi ha més elements de normalitat. Per primera vegada en molt temps no són unes eleccions que no tinguin en compte el tauler polític espanyol. Hi ha negociacions i diàleg en marxa entre dues de les formacions candidates a disputar-se la victòria, ERC i el PSC. És a dir, una cosa és la campanya i el que hi sentirem, i una altra de diferent el que es ve coent per sota des de fa temps. En canvi, el 2012, 2015 i 2017, la batalla electoral es va plantejar en termes mentals fronterers. Ells i nosaltres. No és així en aquesta ocasió. També aquest element tempera la convocatòria i la condueix al terreny de la normalitat.

Sumin a tot això que els programes electorals han aterrat a terrenys de joc coneguts i amb promeses del més habituals en les eleccions rutinàries. Ja no hi ha fulls de ruta, referèndums a la cantonada, suspensions de l’autonomia o idees més o menys peregrines que portin a pensar els ciutadans –i a qui els demanen la seva confiança– que el pròxim dia 14 algú està comprant un viatge a la lluna amb el seu vot.

Aquesta vegada ni tan sols la CUP planteja aventures que no puguin ser viscudes per un nen. En campanya hi haurà ambigüitats sobre proclamacions de la independència, la unilateralitat, la confrontació i una infinitat d’afirmacions que, en el fragor d’aquests dies, poden portar a pensar el contrari.

Però allà hi ha els programes, aquesta vegada prou ambigus –un altre signe de normalitat– i les estratègies que tenen fixades els partits per al dia després de les eleccions. I l’estratègia el que diu és que cal governar si es pot. Continuar manant si ja s’està en el govern o aspirar a manar si no s’hi està. Pur ADN electoral normalitzat.

Conflicte dempeus

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El 14-F no es viu com a principi o final de res. Això també és normal. Durant tres eleccions Catalunya va votar –i en dues Espanya va contenir l’alè i va participar d’aquesta convicció– pensant que els resultats suposaven el punt final d’alguna cosa. Per al constitucionalisme el final del procés. Per al sobiranisme la independència. Aquest somieig pot donar-se afortunadament per acabat. A força de dolor i frustració –que ens podíem estalviar, sigui dit de passada– s’ha entès què és el que es pot esperar d’unes eleccions. Moltes coses, però sens dubte no totes. I per descomptat no punts i finals d’assumptes tan importants. Aquesta assumpció del procés com un contínuum en el temps també era necessària. I suma normalitat a la manera d’aproximar-se als comicis.

Naturalment la normalitat no és plena i encara falta molt temps per aconseguir-la. La participació dels líders polítics empresonats en campanya, aprofitant el seu tercer grau acabat d’aprovar, recorda l’excepcionalitat de la situació política de Catalunya. El conflicte continua aquí. El procés continua viu i els objectius polítics d’uns i d’altres es mantenen. Per aturar-lo la normalització de l’activitat política és imprescindible. I unes eleccions amb unes expectatives raonables sobre el que aquestes poden donar de si és un pas decisiu. L’element de normalitat més gran de del 14-F és aquest: tot el que pot passar a partir d’aquella nit resulta fàcil d’imaginar i també predictible. És una bona notícia. I afegeixin: la normalitat no elimina la transcendència.