Records d’humanitat

És potser perquè ens sabem atrapats en una realitat que ens oprimeix en l’obligació de ser adults funcionals constantment optimitzats per emmotllar-nos al set d’expectatives que la societat té de nosaltres, per la qual cosa generem una addicció insaciable per les històries. La ficció es converteix en la nostra millor amiga, en aquest confident en qui sempre podem confiar. Fugim als seus terrenys, apaivaguem el món exterior i empatxem el nostre propi món interior amb històries viscudes per d’altres, somiant vivències en comptes d’aconseguir-les pel nostre compte. I aquestes preguntes tan importants, aquelles que ens van ensenyar a pensar, queden enterrades sota tones d’experiències alienes, perfectament processades en forma de narratives que digerim ràpidament, sense gairebé assaborir-les. 

Però algunes ficcions van ser dissenyades per desequilibrar-nos i obligar-nos a plantejar-nos les respostes que sostenen la nostra entesa de la realitat i de nosaltres mateixos. Kathryn Hume, acadèmica en literatura, considera que el caràcter mimètic d’una novel·la no canvia el fet que és una invenció, i tota invenció literària té per objectiu plantejar preguntes i desafiar la nostra percepció de la realitat. I algunes ficcions se’t claven en la consciència, sense cap pietat, i et pregunten, sense embuts, totes aquestes preguntes per a les quals ningú té resposta. 

Una d’aquestes ficcions ‘emprenyadores’ seria ‘Metamorfosi’, de Franz Kafka. És una d’aquestes novel·les que tots hauríem de llegir i molts diem haver-ho fet sense arribar mai a assegurar-nos de fer-ho... i hi havia un llibre que volia llegir, ¿però quin era? La llista és infinita des de fa anys, i fa anys que vam aprendre a acceptar l’inabastable de la seva naturalesa. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A ‘Metamorfosi’, Kafka ens planteja preguntes incòmodes. Gregor, el protagonista d’aquesta famosa història, es desperta un dia per descobrir que la seva ment habita en un cos que se li fa aliè, tan diferent al seu que li costa entendre què està mirant, i què està sentint. Segons va passant el temps, Gregor aprèn a adaptar-se al cos d’insecte gegant que ara sembla tenir. Perd la veu humana, però no l’enteniment humà, i malgrat que no es pot comunicar amb la família, és capaç de tenir un pensament basat en la gramàtica de l’idioma que ja no pot parlar. A l’habitar en un cos diferent, la seva habitació, tot el seu món, canvia amb ell. L’espai canvia amb ell, i les coses que abans reconeixia com a pròpies, com a ingredients imprescindibles de la seva existència, se li fan estranyes i fútils.

La seva germana, que sembla ser l’única persona capaç i disposada a responsabilitzar-se de la seva cura, aprèn a relacionar-se amb el nou ésser que ara sembla ser l’inquilí de l’habitació del seu germà, i decideix buidar-la perquè el seu nou habitant estigui més còmode. És llavors quan Gregor s’adona que, privat de la possibilitat de comunicar-se, l’únic que el manté unit a aquell que va ser prèviament són els objectes de la seva habitació, el record del que van significar en el passat. La seva efímera humanitat queda presa del ressò d’una vida que ja no és capaç d’imaginar, que es podreix entre la runa d’un entorn que complia les normes de la civilització que el va ensenyar a ser humà. ¿On queda la humanitat de Gregor? I on queda la humanitat de la família que vivia torturada per la seva circumstància, esperant el desenllaç que els alliberaria d’haver de viure amb la pregunta que els escanyava dia i nit. ¿Què se n’ha fet de Gregor Samsa? I el que és més important: ¿què serà de nosaltres si no ens ho preguntem?