Apunt
El candidat i els figurants
És l’únic capaç de superar el bloqueig de la política catalana i de vèncer el separatisme no des de la bronca sinó per elevació, girant full al procés sense odis ni rancors
Quan es va anunciar la candidatura del socialista Salvador Illa el 30 de desembre passat es va aixecar un clamor entre els altres partits, exigint-li la immediata renúncia al Ministeri de Sanitat. El van acusar que utilitzaria el càrrec per al seu benefici electoral fins a l’inici mateix de la campanya. El seu paper com a ministre era un actiu i desitjaven que dimitís al més aviat possible. Fins a aquí, lògic. Dimarts va cessar en el càrrec després d’assistir a l’últim Consell de Ministres i els seus rivals l’han deixat com un drap brut per deixar el lloc enmig de la terrible tercera onada, mentre el qualifiquen com el pitjor ministre de Sanitat de la UE. És evident que les dues coses alhora no poden ser certes. No s’entén que havent-ho fet tan malament com diuen ara li retreguin que abandoni el càrrec quan setmanes enrere li reclamaven al contrari. Aquesta suma d’incoherències que comparteixen PP, Podem, ERC, Cs, Junts, CUP i Vox contra l’exministre revela que a la campanya per al 14-F només hi ha un candidat de veritat a presidir la Generalitat i que la resta són figurants.
En la seva gestió al capdavant de Sanitat ha comès errors, evidentment, però ha afrontat la pitjor crisi sanitària en un segle des d’una actitud honesta i un to temperat, amb un sentit de la lleialtat institucional a prova de punyalades, com a servidor públic per damunt de tot. Illa s’ha guanyat la fama d’home bo, ferm i educat. Les tres coses juntes són poc habituals en la nostra crispada i mesquina vida política. Per això la seva candidatura és diferent de la dels altres i li dona una estatura presidencial que ningú més té. L’exministre apareix com l’únic capaç de superar el bloqueig de la política catalana i de vèncer el separatisme no des de la bronca sinó per elevació, girant full al procés sense odis ni rancors, però també sense més concessions a un nacionalisme que no en té mai prou. El resultat electoral està molt obert, qualsevol cosa és possible, però sense Illa la Catalunya que vol sortir de la paràlisi per tornar a les coses que de veritat importen tindria poques esperances.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
