Referents

Quan era petita volia ser com la meva germana, perquè era el referent més immediat que tenia a casa meva i en qui m’agradava mirar-me. Després vaig voler ser com la meva cosina, que havia estudiat INEFC, i a mi m’agradava la idea de convertir-me en entrenadora de natació. Després vaig voler ser Carmen Martín Gaite. Tenia boines i quaderns per a tot. Més tard, Natalia Ginzburg. Encara voldria assemblar-m’hi una mica. Sempre, quan he aixecat el cap i he volgut trobar un referent, l’he trobat. Totes les dones que he esmentat tenen una cosa en comú: són blanques. No crec que això sigui casual. No és casual que la majoria de dones en qui puc reflectir-me siguin blanques. I tampoc no és casual que jo, una dona blanca, busqui entre els meus similars.

¿Què passa quan aixeques el cap i no trobes, com jo he fet des que soc petita, algú a qui assemblar-te? ¿I què passa quan les referències que pots trobar repeteixen tots i cada un dels estereotips negatius que t’obliguen a quedar-te en els marges de la societat? ¿Què passa si les dones en qui jo vull reflectir-me són totes víctimes d’un sistema discriminatori i desigual? ¿Què passaria si totes les dones a qui m’assemblo surten en la ficció i en la realitat representades com a éssers infravalorats i maltractats pel seu entorn? Serà molt, molt difícil que em visibilitzi a mi mateixa com una dona amb possibilitats de tenir èxit i oportunitats.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Tot això ho explico perquè fa uns dies moltes nenes, a tot el món, van poder presenciar i reflectir-se en una nova dona que forma part del taulell del poder mundial: Kamala Harris. Moltes nenes en condició de racialització. Moltes persones amb orígens diversos. Moltes dones que es dediquen a la política. Moltes dones en espais de poder històricament masculinitzats. Cadascuna de nosaltres podrà triar la Kamala Harris que l’anima a seguir endavant. Exactament igual que amb Rachel Levine.

Durant segles, les dones ens hem pogut reflectir en altres dones a qui han robat obres mestres; a qui han diagnosticat histèria femenina; a qui van cremar acusades de bruixes; a qui han maltractat físicament i psicològicament; a qui han menyspreat, han demanat que calli o han culpabilitzat. Si mai no has cregut que els referents positius són necessaris, probablement és perquè, quan has aixecat el cap, sempre els has pogut trobar.