¿Vist per a sentència?

Els teatres de gairebé tot Europa, que van pel tercer o quart ajornament de la seva anhelada reobertura, demanen, clamen i imploren fórmules imaginatives que els ajudin a suportar la ruïna del que aviat serà un any sencer de tancament obligatori. Una recent iniciativa liderada per Carme Portacelli des del Teatre Nacional de Catalunya, a la qual s’han unit creadors i responsables de la majoria de teatres europeus, reclama que la política dels diferents pobles faciliti de manera urgent els mitjans necessaris per «poder continuar explicant històries». I apunta una reflexió que, de tan òbvia, corre el perill de passar inadvertida: «No és normal que els teatres estiguin tancats». 

Cert és que aquí a Espanya, encara amb limitacions, la majoria de teatres continuen funcionant. Un enorme moviment d’empatia amb les arts escèniques, auspiciat amb l’encertat lema de «la cultura és segura», manté la mínima activitat necessària perquè el vent del virus no aconsegueixi escombrar del tot l’empremta de qui som, què fem i per què ho fem.

Altres llocs ho tenen més difícil i arriben a situacions mai imaginades. El cèlebre teatre The REP, per exemple, un dels més prestigiosos de tot Anglaterra, amb base a Birmingham, es troba ficat ara en un conflicte que és teatral, social i judicial alhora. Davant la falta d’ingressos pel tancament obligatori i a punt d’arribar a zero a la bossa de reserves, els seus directius han decidit que, com que els seus grans espais no poden acollir representacions teatrals, sí que podrien arrendar-los per a altres activitats que ajudin a millorar la seva situació financera. Resulta que el sistema judicial d’Anglaterra està tan sobrepassat de causes pendents que necessita molts més locals i lloga qualsevol espai que es pugui convertir en una Sala d’Audiències temporal. És en aquest punt on tots hi surten guanyant i el REP ha cedit –previ pagament, és clar– el seu espai als tribunals.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquest canvi d’activitat del teatre ha enfurismat els actors de raça negra de la companyia, que afirmen que els jutges i la policia s’han encebat històricament amb les comunitats de color i consideren ofensiva la connivència d’interessos del teatre amb un sistema judicial que sempre s’ha manifestat com «l’opressor sistemàtic més gran dels negres en aquest país». 

Difícils els problemes. I difícils, tant o més, les solucions.