NO NOMÉS FUTBOL
Un veritable heroi blaugrana
Cada nen té els seus herois. No en poden ser gaires. L’heroïcitat exigeix per ser-ho que vagi acompanyada de l’escassetat. Amb la pandèmia hem intentat alterar aquesta condició afirmant fins a la sacietat que tots som herois. Tot i que sabem que en el fons es tracta només d’una frase placebo, després de la qual no hi ha més que una ximpleria d’allò més solemne. Si tots fóssim herois, aquests deixarien d’existir. I no volem que això passi.
Als herois particulars cal sumar-hi els generacionals. Per exemple, per als nascuts a cavall dels seixanta i setanta del segle passat l’heroi col·lectiu va ser un dibuixet animat que responia al nom de Marco. Els estalvio els detalls als que ignoren qui va ser el susdit. N’hi ha prou amb saber que es tractava d’un nen d’allò més desgraciat castigat amb tota classe de penalitats que després de patir l’indicible en un calvari interminable aconseguia retrobar-se amb la seva mare.
L’ombra de l’heroi col·lectiu és allargada. La depressió en la qual va entrar el nostre món fa una dècada llarga va coincidir amb l’arribada als llocs de comandament dels que es van passar els dissabtes a la tarda de la seva infància plorant a dojo veient les desgraciades peripècies del Marco. Era impossible que aquests nens aixequessin mai el cap i han fet amb el món el que els van ensenyar: entristir-lo.
Insígnies del Barça
El catàleg d’elecció individual de l’heroi és més variat. El meu era un senyor de Barcelona que el primer dia d’agost arribava al poble per iniciar les seves vacances. Baixet, de faccions anodines, gens xerraire; el seu record és el d’un avi arreglat, sense més ni més. No obstant, darrere de la seva aparent insubstancialitat s’amagava un home que va arribar a la categoria d’un gegant entre els nens del lloc. Aquest senyor treballava al Camp Nou, mai vam saber exactament de què. Però aviat vam descobrir amb alegria que es tractava del nostre Pare Noel de l’estiu.
A les seves butxaques sempre hi havia insígnies del Barça i d’altres equips de primera divisió que repartia arbitràriament entre que caminàvem a prop seu a l’espera que alguna cosa del seu infinit aixovar aterrés a la nostra mà. També repartia banderins, fotos de jugadors i en una ocasió em va regalar una maqueta de cartró de l’estadi que, per desgràcia, mai vaig poder muntar perquè per a les manualitats és llei que es tinguin mans i no manasses.
Després de la seva aparent insubstancialitat s’amagava un faedor d’alegria que convertia l’estiu en un festival d’escuts futbolístics que ens van permetre construir col·leccions més que dignes. Un any va arribar l’agost i el nostre heroi no va aparèixer. Vam preguntar als grans, com han fet aquest any els nens amb les cavalcades. Vam descobrir la lliçó més incomprensible i alhora més necessària: que tothom, arribat el dia, desapareix.
Notícies relacionadesAquesta setmana que Ter Stegen ha vestit l’heroïcitat de porter m’he recordat d’aquell primer heroi que en la memòria reviu com un avi, tot i que potser no ho fos, i com amb el gest gens ampul·lós de posar-se la mà a la butxaca per extreure una quincalla blaugrana ens omplia de goig el dia, l’estiu i la vida.
Amb les eleccions ajornades caic també que a aquells nens ens importava un rave qui presidia el club que estàvem aprenent a estimar. Havíem descobert que el veritable emperador vestia les robes d’un empleat.
