Comença l’‘era Biden’

Alguns analistes veuen en el triomf de Biden l’arribada d’una «onada blava» de polítiques socials. Parlen fins i tot de la possibilitat que es converteixi en un nou Franklin D. Roosevelt, el president que, al guanyar les eleccions de 1932, en plena convulsió social per la Gran Depressió i l’amenaça d’un incipient populisme autoritari, va fer un gir de 180 graus formulant un New Deal, un nou contracte social. L’impuls per a aquest gir va ser una frase del seu discurs que es va convertir en el lema del canvi: «De l’única cosa que s’ha de tenir por és de la por mateixa», és a dir, a canviar de polítiques. És un lema vàlid també per avui.

¿Quines són les àrees en què la política nord-americana canviarà? Deixant de banda la política exterior, en què els canvis poden ser més d’estil que de contingut i en què els Estats Units hauran d’acceptar el fet que ja no és l’únic superpoder, crec que veurem canvis importants en cinc àrees:

Les prioritats

La primera serà la defensa de la democràcia. Veure la foto de la Guàrdia Nacional dins del Capitoli, o com s’està tancant l’esplanada a l’aire lliure on Biden prendrà possessió i farà el seu discurs, em produeix una sensació de vertigen polític. El conat d’insurrecció dels partidaris de Donald Trump és un avís americà per a les democràcies europees.

La segona és la salut pública. Abans de la Covid era vista com un problema individual. La pandèmia l’ha transformat en un problema públic. Biden ha anunciat programes bilionaris de despesa per fer front als efectes de la pandèmia. També per a la posada en marxa d’un gran programa d’atenció a la infància i la gent gran. Penso que l’‘economia de l’atenció’ és una àrea molt prometedora també en països com el nostre.

La tercera són la polítiques socials. El ‘somni americà’ de la mobilitat social ascendent ara és un mite. La pobresa d’aliments, escola i vivenda s’estén d’una manera dramàtica. Per remeiar-la no n’hi haurà prou amb mesures com salaris mínims i transferències. Biden ha promès bons llocs de treball. L’èxit d’aquest compromís serà crucial per a la democràcia. 

La quarta és el canvi climàtic. Des de la revolució industrial del segle XIX el creixement i el benestar han estat basats en l’emissió de carboni. Hem arribat al límit. Però, tot i que Biden tornarà a l’Acord de París, no crec que a curt termini arribem a veure gaires canvis reals en la política nord-americana. El lideratge en aquest terreny vindrà d’Europa i, potser, de la Xina.

La cinquena són els monopolis de les grans tecnològiques i els riscos socials de la digitalització i l’automatització. Les plataformes socials d’aquests monopolis s’han convertit en la principal font d’informació i de desinformació. Això és un repte per a les democràcies. D’altra banda, la digitalització i l’automatització deixades al seu lliure albir són una amenaça per a l’ocupació i l’estabilitat social. Però és possible convertir-les en palanques de progrés social. Aquest és un altre repte per a Biden.

Despesa pública

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Aquestes prioritats exigiran enormes augments de despesa pública. En un primer moment Biden recorrerà a l’endeutament, amb el recolzament del banc central. Però en una segona etapa haurà d’afrontar una important reforma fiscal. Les seves directrius seran una guia per a les reformes fiscals en països com el nostre.

Comença l’‘era Biden’. Serà una època d’experimentació. La meva impressió és que en els pròxims quatre anys la política no s’assentarà en cap lloc concret. Probablement, les eleccions més rellevants seran les del 2024.