Llegir a missa

L’Església catòlica té dues característiques innegociables al llarg dels segles. La paciència i la capacitat d’avançar a pas de tortuga i fer veure que qui corre és una gasela. Hi va haver un temps en què la FIFA també era impassible a les novetats, però els del futbol han avançat amb més cintura. Hi ha determinades institucions que basen la seva fortalesa en la refracció al canvi i, si n’hi ha algun, és tan minúscul com la gota d’aigua bíblica en un oceà d’estipulacions, ritus i costums. Per això, quan vaig llegir que «el Papa regularitza que les dones distribueixin la comunió i llegeixin textos a missa», primer de tot vaig pensar que el pas que donava el Vaticà era enorme, en la línia del que el mateix Bergoglio va dir fa set anys («cal fer una profunda teologia de la dona»). O del que va repetir tres anys després, quan va anunciar la possibilitat que les dones accedissin al diaconat.

Res de tot això. Una lectura atenta del ‘motu proprio’ indica que és només una institucionalització d'allò que ja fa temps que passa, que les dones poden llegir les epístoles i donar la comunió. És a dir, un maquillatge perquè no sembli que només es poden dedicar a netejar l’altar.