’Trumpism’, ‘trumpismo’, trumpisme

Posem la lupa per veure si ens surt a compte estar tan alleujats. A Espanya hi ha un partit amb 50 diputats al Congrés de clara filiació trumpista: VOX. Supremacistes espanyols, escarmentats amb el present, nostàlgics del passat i amb un programa que podria titular-se Make Spain Great Again. Les diferències entre Trump i Abascal són l’edat, la barba i el compte corrent. Totes les altres coses resulten accessòries ja que tots dos regeixen de similar manera. 

Antecedent al Congrés espanyol

També hi ha un partit al Govern, Podem, que el 2016 va animar les iniciatives encaminades a ocupar el Congrés, i en segona instància a envoltar-lo, per evitar la investidura «il·legítima» de Mariano Rajoy. Un objectiu similar al perseguit pels trumpistes de Washington.

Seguim. El 2012, el llavors president de Catalunya, Artur Mas, va haver de desplaçar-se en helicòpter al Parlament perquè pogués celebrar-se el ple en el qual s’havien d’aprovar els pressupostos autonòmics. No van ser poques les veus que des de partits d’esquerra o d’extrema esquerra –l’espai de l’actual Catalunya en Comú i la CUP- van entendre aquella manifestació com un formidable exercici de «democràcia real».

Més encara. L’octubre del 2017, JxCat, ERC i la CUP van invocar una gasosa raó democràtica per aprovar lleis al Parlament que subvertien el marc legal. Poc després, Carles Puigdemont proclamava una república de posar i treure al pur estil trumpista. Un any després, el seu substitut, Quim Torra, demanava als ciutadans defensors d’aquesta república inexistent que forcessin la situació -«Apreteu, i feu bé d’apretar»- i, com Donald Trump, encomanava als seus seguidors a estar pendents del senyal per actuar quan arribés el «momentum». De fet la seva crida va derivar en un intent d’assalt al Parlament de Catalunya. 

Sumem algun element més. Des de les institucions de l’estat, de la mateixa manera que Trump ha aprofitat la seva presidència per intentar alterar les normes de funcionament democràtic, es va posar en marxa una operació Catalunya amb fons públics per arruïnar carreres polítiques i patrimonis de persones per raó de la seva ideologia. O, siguem prudents, hi ha dubtes raonables sobre els atestats policials que, amb paper de calca, han servit per construir sentències que mantenen a la presó activistes socials com Jordi Sánchez o Jordi Cuixart que han merescut la clara contestació d’institucions de prestigi internacional com Amnistia Internacional.

Podríem fer la llista també d’aprenents de Steve Bannon – no li arriben ni a la sola de les sabates en intel·ligència ni recursos– al capdavant de diaris, editats a Madrid o Barcelona, no només digitals, obsessionats en traçar cada dia una línia divisòria entre bons i mals espanyols, catalans de veritat o botiflers. I, en aquest mateix capítol, podríem fer també una llista de polítics –no són pocs– que s’han dedicat a assenyalar informadors i mitjans de comunicació, culpant-los de tots els seus mals i de tots els seus fracassos.

Comoditat ‘progre’

És més còmode imaginar que el trumpisme comença i acaba als Estats Units i que l’exèrcit de barroers tarambanes que va envair el capitoli són, en comparació amb nosaltres, una colla de descerebrats analfabets i incultes amb els quals no tenim res a veure. Com a més són de dretes, tota l’esquerra queda a resguard de poder ser confosa amb el trumpisme. ¡Quin error!

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Trump ha donat nom al trumpisme però en el fons només és la concreció pràctica –en el fins fa poc el país més important del planeta– d’una manera de fer que a casa nostra també s’entossudeixen a practicar no pocs pròcers de la política.

I sí, tal com es reitera sovint, darrere d’un trumpista hi ha raons que cal entendre per activar polítiques reformistes que desactivin el malestar acumulat que porta molts ciutadans a seguir amb benes als ulls qualsevol flautista. Però entendre les causes, fins i tot compartir-les si ens semblen justes, no ens hauria de fer oblidar l’atzucac al qual sempre porta la manera de fer populista i que qui opta per aquests camins sempre deixa les coses molt pitjor que com les va trobar. No només als Estats Units.