Arrimadas: tenim un problema

 A més, Arrimadas tenia una valoració dues dècimes per sobre de Casado i en les preferències a presidir el Govern gairebé empatava amb el líder popular (8,3% davant 9,7%), tots dos a distància de Pedro Sánchez (26%). Cs es beneficiava d’haver-se diferenciat del bloc de la dreta i haver negociat a fons amb el PSOE. De vegades amb èxit (pròrrogues de l’estat d’alarma) i d’altres sense (els Pressupostos), però intentant evitar la partició d’Espanya en dues meitats antagòniques. L’electorat aplaudia la tornada al centre abandonat per Rivera.

Direcció contrària

No obstant, els sondejos sobre Catalunya –on Arrimadas va guanyar les autonòmiques del desembre del 2017 (les del 155), que van permetre que Rivera treiés pit en les espanyoles del 2019– apunten en una direcció contrària. L’enquesta del CEO (el CIS de la Generalitat) del desembre preveia un fort descens de la formació taronja. Li donava una estimació de vot del 10% i 13 o 14 escons davant el 25,4% i els 36 diputats del 2017. Així, Cs passava de la primera a la quarta força del Parlament català.

I l’enquesta publicada ahir per EL PERIÓDICO aprofundeix en el retrocés ja que li atribueix només un 9,8% i 12 o 13 diputats, la tercera part dels del 2017 i molt per darrere del PSC, ERC i JXCat que encapçalen, per aquest ordre, les expectatives.

Raó cronològica

¿Per què Cs puja amb certa empenta en el total d’Espanya mentre s’ensorra a Catalunya? Hi ha una raó cronològica. C’s puja a Espanya després del desastre d’Albert Rivera el novembre del 2019, quan després de negar-se a negociar amb el PSOE va caure de 57 a 10 diputats. Al contrari, a Catalunya la comparació és amb les eleccions de dos anys abans, les del 2017, quan Cs estava en un punt màxim i va recollir el vot de molts catalans atabalats per la declaració unilateral d’independència amb només el 47% dels vots. I a més a Catalunya hi ha un rebot del PSC, que se sol donar quan el PSOE governa a Madrid i que aquesta setmana la candidatura d’Illa ha fet més gran.

Però hi ha algun factor més de fons. Totes les enquestes indiquen que tant a Espanya com a Catalunya batega un cansament amb la gairebé eterna crispació (entre esquerra i dreta, o entre independentisme i constitucionalisme) i un anhel de normalització política.

Formes contradictòries

I davant aquest desig –difícil amb l’actual bipolarització–, Cs actua de manera contradictòria. A Madrid aposta per ser la frontissa flexible, capaç de pactar amb la dreta i l’esquerra, en funció dels interessos d’un centre liberal. En una recent entrevista a ‘El Mundo’, Arrimadas insistia que mentre el PP, que forma part del PPE, és un partit conservador, Cs és una formació lligada als reformistes i liberals europeus (referència Macron)

Al contrari, a Catalunya, Ciutadans no ha sabut inflexionar cap a una posició menys polaritzada el seu rol del 2017, quan es va convertir en el refugi del vot turmentat per un independentisme que creia que es menjaria el món. I ara, que s’ha vist que això era i és impossible, Cs continua apostant per ser la punta de llança d’un bloc antiindependentista quan bona part de Catalunya aspira a la distensió.

Un mal negoci

Hi ha altres causes, però les enquestes citades permeten enunciar un teorema: Cs és premiat allà on es presenta com una frontissa pactista (Espanya) i és castigat quan vol ser l’eix d’un bloc que no vol veure cap altra solució que la derrota total del contrari i la confessió de la seva culpabilitat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El més greu per a Arrimadas és que el seu fracàs a Catalunya en les eleccions del 14-F, bastant previsible, pot perjudicar-la seriosament a Madrid, on Pablo Casado (i segurament l’avui «semidorment» Albert Rivera i els contraris al seu lideratge) estan més que molestos amb la seva política de diàleg amb «el sanchisme».

Ser pactista a Madrid i radical a Catalunya hauria sigut no només un error, sinó també un mal negoci.