’Offside’, la nova moneda del futbol

Barcelona va crear el 2018 una moneda pròpia a què els seus promotors municipals van anomenar REC. Em passa amb ella el mateix que amb els bitllets de 500 euros. Com no l’he vist mai no puc garantir en primera persona la seva existència. Però de la mateixa manera que confiem en el Banc Central Europeu també ho fem amb l’alcaldessa Ada Colau, així que donem per bo que el gran desplegament mediàtic amb què es va presentar l’invent al seu dia s’ha traslladat a la realitat i que fins i tot hi ha algú que ha utilitzat en algun moment aquest mètode de pagament per adquirir uns grams de marihuana, la barra de pa o abonar la reparació de la caldera.

Tornar a inflar la bombolla

El futbol necessitaria una cosa similar. Una moneda pròpia que permetés escapar als clubs de la tirania de l’ortodòxia monetària per sanejar els seus comptes, equilibrar els seus balanços, abonar tranquil·lament les nòmines de les plantilles i tornar a donar-se alegries al mercat de fitxatges. Penso que aquesta moneda podria batejar-se amb terminologia futbolística. Com al seu dia ja ens vam acostumar a les societats ‘offshore’, potser ‘offside’ seria un bon nom per al nou or futbolístic, que tindria per objectiu inflar una altra vegada la bombolla futbolística i les butxaques dels comissionistes oficials (i també dels que ho són sense que se sàpiga).

Que el mercat d’hivern s’hagi convertit en una glacera no és cap sorpresa. Tampoc el d’estiu va ser per tirar coets. Prou feina tenen els clubs per continuar atenent els seus compromisos de pagament com per afegir noves obligacions en un escenari tan imprevisible com el que continua dibuixant la pandèmia. L’equació és simple. Per comprar cal vendre primer. I com tots els clubs estan més o menys igual −uns malament i altres pitjor− en lloc de vendre cal regalar.

Un Maradona baratet

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I més que un cercle virtuós, instal·lats en aquesta lògica, el que es genera és un esborrall després d’un altre en els balanços. Total, millor deixar les plantilles com estaven per moltes carències que s’hagin fet evidents al camp. Sempre pot fitxar-se algú a preu de saldo, clar, i que els diaris esportius construeixin durant uns dies la narrativa que en realitat es tracta d’un nou Maradona al qual ningú havia prestat prou atenció i que per això ha sortit baratet. Però les portades de la il·lusió duren més aviat poquet. Un bluf és i continua sent un bluf per molts articles elogiosos que se li dediquin.

Tot i que l’afició sigui conscient de la situació tampoc resulta urgent acudir al mercat per untar-la amb la pomada analgèsica d’una nova il·lusió. Les directives, sense aficionats als estadis, no senten cap pressió al clatell i això facilita que puguin afegir forats al cinturó per continuar estrenyent-lo. A més, sempre pot acudir-se al tòpic i treure pit que el millor fitxatge d’hivern és recuperar un lesionat o qualsevol cosa per l’estil. Com quan no en tens per al restaurant i presumeixes que com casa no es menja enlloc. Per cert, ¿algú sap si a l’Àbac admeten REC’s? És per a un amic.