¿Què va passar al Capitoli?

Potser com a reflex dels temps tan confusos en els quals vivim, la farsa convertida en tragèdia del trumpisme ha sigut caracteritzada simultàniament com un acte vandàlic, una insurrecció, un acte de terrorisme domèstic i fins i tot un esperpèntic cop d’Estat. Just quan els membres de les dues Cambres havien de ratificar els resultats de les disputades eleccions del 3 de novembre.

El problema d’algunes de les definicions estudiades és que voregen la banalitat del mal. Quan es parla d’un simple acte vandàlic sembla oblidar-se la transcendència del que ha passat. I que no és el mateix llançar una pedra contra un aparador que contra una sinagoga. Per això, assaltar la seu de la sobirania popular s’ha de considerar com una cosa molt més greu que un sobreescalfament de ‘hooligans’ atrabiliaris.

Concepte problemàtic

El concepte d’insurrecció és si més no problemàtic en el context dels Estats Units, ja que té una marcada connotació ‘guerracivilista’. L’exhibició de la bandera confederada, reencarnada en estendard del feixisme americà, i el monocromatisme blanc dels trumpistes fora de control ha recordat massa l’històric discurs de Lincoln sobre la impossibilitat que una casa dividida contra si mateixa pugui mantenir-se dreta.

No obstant, la trama d’insurrecció racista té la seva rellevància en la crispada societat americana. No es poden passar per alt la xacra de la brutalitat policial viralitzada pel cas de George Floyd i el paper tan destacat que han tingut els votants afroamericans en el resultat de les eleccions guanyades per Joe Biden. Amb un resultat encara no acceptat per Trump, l’acompliment del qual a la Casa Blanca no ha fet més que instigar l’odi i la conspiració amb el reforç dels missatges sobre revolució i guerra civil compartits per les seves antenes mediàtiques.

Secta antisistema

L’opció de terrorisme domèstic, utilitzada especialment per líders del Partit Demòcrata, s’acostaria més a l’ocorregut al Capitoli ja que reflecteix el multiplicat risc per a la seguretat nacional dels Estats Units associat amb l’auge de l’extrema dreta supremacista i els conspiracionistes de QAnon convertits en secta antisistema. Aquests grups han demostrat sobrada capacitat per motivar actes violents per part d’individus disposats a combatre amenaces percebudes completament al marge de la realitat.

La possibilitat d’un cop d’Estat també ha sigut estudiada, tot i que tècnicament no encaixaria en l’ocorregut a Washington. Malgrat la incitació del president Trump, un cop d’Estat suposa un intent de prendre el poder a través de la força, o l’amenaça de l’ús de la força, usualment amb la complicitat d’una facció de militars o forces de seguretat. Tot i que també es pot parlar de cops promoguts per paramilitars o altres grups armats.

Categories velles

De tota manera, la identificació de cops d’Estat també resulta cada vegada més complicada. Entre les certeses desaparegudes amb la guerra freda destaca la còmoda diferència binària entre el bo i el dolent. Durant anys d’enfrontament indirecte entre els Estats Units i la Unió Soviètica sobre l’esquena del Tercer Món, sempre es va intentar distingir entre cops «dolents» i revoltes populars «bones» per guanyar la batalla del relat.

La crisi electoral protagonitzada per Bolívia el novembre del 2019 ja va servir per il·lustrar fins a quin punt les velles categories de la guerra freda són cada vegada més difícils d’aplicar, sobretot per als que busquen obtenir estranyes legitimitats amb aquests jocs d’etiquetes. Davant exactament els mateixos fets, uns perceben un fenomen de contestació popular contra una imposició abusiva; mentre que d’altres interpreten que s’està perpetrant un cop contra un Govern legítim.

Categories incompatibles

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El problema és que en un món políticament cada vegada més confús es tendeix a combinar elements pertanyents a categories morals que fins ara es consideraven incompatibles. I el resultat seria una estranya amalgama. Fins al punt que el politòleg Jay Ulfelder ha encunyat la irònica expressió del «cop de Schrödinger», servint-se del Nobel austríac Erwin Schrödinger i la seva famosa paradoxa per explicar com de desconcertant que és la física quàntica amb l’experiment d’un gat que pot alhora estar viu i mort. En aquest sentit, els nous cops amb gat tancat «existeixen en un perpetu estat d’ambigüitat, simultàniament cop i no-cop», sense esperança alguna de tornar a la claredat categòrica del passat.

En definitiva, dins d’un cicle global de populisme i autoritarisme –amb la paradoxa d’un món que celebra cada vegada més eleccions però té menys democràcia– parlar de cop o d’insurrecció com escenaris diferents estaria deixant de tenir sentit. La clau es troba en tot el que pot ocórrer una vegada que es comencen a buscar dreceres fora de l’ordre constitucional.