Farsa i tragèdia

Érem a casa, acabant de construir una torre amb maons de joguina, fent una partida amb el joc de moda, desembolicant encara els últims regals, mentre a la televisió emetien una pel·lícula que no estava programada. I vam observar, atònits, com aquells que anaven vestits de Village People entraven al Capitoli i també jugaven a fer una insurrecció, esperonats per un que també es disfressava, de rei del món, i que els prometia la mateixa màgia irreal que la dels mags.

I, com els nens petits, van creure que la realitat consisteix a empassar-se les mentides que ni tan sols saps que són mentida, esclar, sinó que formen part de l’univers d’imaginades veritats que “et fan sentir poderós”. Això és el que va dir un dels assaltants. M’ho crec: per una raó que desconeixem, van entrar com si es tractés d’una gimcana, mig festiva, mig arravatada, violenta i estrambòtica alhora. La primera constatació, la més clara a hores d’ara, és que ja no hi haurà ficció que pugui superar aquesta posada en escena. Ens imaginàvem assalts protagonitzats per mercenaris sofisticats i ens hem trobat davant d’una entrada de pallassos estrafolaris. La tragèdia sempre torna en forma de farsa.