Aprendre a envellir

Entre altres qüestions, una de les coses que pitjor porto d’aquesta pandèmia és no poder portar de viatge o passejar més amb els meus pares, tot i que sigui a prop. Van passar una gran part de la seva vida sense poder fer-ho i mereixien aquesta recompensa. Sobretot per la meva mare, perquè treballar només a casa l’ha privat de molts descobriments. Abans de la pandèmia, vam poder portar-los, després de 50 anys, a la Suïssa on van emigrar. Aquest viatge els va donar vida.

El confinament no només els va privar d’això. En la meva mare va tenir conseqüències importants, amb problemes de salut encadenats i operacions en llista d’espera, que fan complicat gairebé qualsevol viatge quan això s’acabi, tot i que sigui a prop. I em pregunto quantes persones més estan com ella. Penso cap enrere i recordo l’angoixa dels meus pares quan veien els primers titulars de la pandèmia. La por de morir. Recordo l’aïllament i terror dels que estaven en unes residències on, algunes, ni els informaven sobre què passava. Recordo qui sols, a casa seva, necessitaven ajuda per comprar medicaments o aliments. Els avis han viscut situacions límit i es continuen adaptant a les circumstàncies, just quan esperaven que hagués arribat una mica de tranquil·litat a les seves vides.

Preparació mental

Ara els aplaudim quan reben les primeres dosis de la vacuna. Però no veig un canvi cap a la dignitat d’envellir, perquè res d’això es repeteixi. Pot ser que no estiguem preparats mentalment, però tampoc ho està el que ens envolta, ni les residències, ni la sanitat, ni les pensions ni la societat mateixa. 

No hi pot haver dignitat en residències amb mala atenció o alimentació, o en què posin per davant la rendibilitat. No hi pot haver dignitat en les llistes d’espera, en el retard dels diagnòstics, en la falta de prevenció, en la resignació de «com que soc gran, i ja no saben d’on ve el dolor, em despatxen aviat». No hi pot haver dignitat si les pensions no arriben, si les dones jubilades cobren menys que els homes, si les àvies encara fan de cuidadores a la seva edat, o si no t’arriba per pagar la llum o menjar bé. No hi pot haver dignitat en una societat que descuidi la seva cura. 

Els diners importen

Perquè si falta tot això, no ajuda a un procés que, en molts casos, no és fàcil d’assumir. Perquè tot i que hi ha persones grans fortes que no mostren una imatge vulnerable de la vellesa, que surten fent esport, amb operacions estètiques i un somriure d’ivori... no tothom envelleix igual, perquè els diners són una part important per envellir amb dignitat. Perquè no tothom ha pogut anar al dentista o enfortir els seus músculs al gimnàs. Perquè, en aquell moment, no hi havia diners per al dentista i perquè el temps del gimnàs estava ocupat amb hores extres de feina. Les nostres condicions de vida adulta ja marquen i sembren la nostra futura vellesa.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

Quan he vist persones grans als hospitals o malaltes em commou com pensen en silenci o com es deixen fer perquè ja no poden, malgrat la vergonya. M’inquieta ser gran per si un dia perdo també el dret a aquesta intimitat que es trenca: a orinar amb ajuda, a necessitar bolquers o despullar-me davant els meus fills o filles o desconeguts perquè em dutxin. Perquè tot això també forma part de la vellesa. I quan no es pot resoldre en condicions ha de crear una rebel·lió dins la ment i el cos difícil de dominar.

Cada dia aprenc a envellir. Veig la meva àvia en la meva mare. S’assemblen els seus gestos, els seus crits d’ensurt, guarda les coses de bossa en bossa, la seva capseta de mocadors i l’ampolleta d’aigua, li fallen les cames i el cor la fa prescindir de vegades del cafè de la tarda, el mateix que era imperdonable per a la iaia. Quan la miro m’hi veig, d’aquí a unes dècades, i em pregunto com envelliré (m). Potser algú em diu que m’avanço, però és que la meva mare ja em diu, com la meva àvia, allò de «cuida’t i corre, no perdis el temps, que se’n va».