La tornada a l’escalf analògic

En aquests moments hi ha alguna persona, estic segur, mirant com comprar una funda de franel·la de quadros, l’estampat més típic de les sabatilles casolanes, per al seu telèfon mòbil.

Amb aquesta imatge només volia captar la seva atenció per exposar una intuïció que moltes dades i notícies avalen: la necessitat de l’escalf, no només humà, sinó dels objectes, en temps d’aïllament. La capçalera especialitzada en noves tecnologies ‘Pledge Times’ publica un editorial on en què per un «Feliç 2021, l’any de la tornada als plaers analògics». A ‘The Independent’ llegim que les vendes de música en vinil l’últim any s’han disparat, arribant a la millor xifra des de 1991. Passa una cosa semblant amb les xifres de facturació de la indústria editorial, fins i tot en el nostre país, que malgrat perdre (o veure’s molt limitades) grans dates i fires, podria esperar-se que s’enfonsés com el ‘Titanic’, però ha resistit amb l’obstinació del capità Ahab i Moby Dick junts.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

A mi, almenys fins que la crisi sanitària canviï a severa crisi econòmica, no m’estranya. És l’hora dels que covem lumbago a les mudances, dels que acumulem lepismes amants de rosegar paper a les nostres llars («¡Això és un xiquiparc per a aquestes bestioletes!», em va dir una vegada un fumigador argentí al veure la meva habitació de jove plena de llibres i discos), dels que fins i tot guardem una ‘Enciclopèdia visual de l’antiga Roma’ al costat del vàter per si de cas. Sembla clar que aquests objectes som, també, nosaltres: són memòria concentrada, la que ens recorda d’on venim. La que ens ajuda quan no sabem ni on anem ni on som, aïllats d’una altra gent, més a casa que mai.

Ho va dir molt millor Ian Svenonious en el seu assaig ‘Te están robando el alma’, en què parlava d’aquestes casa minimalistes on només hi ha una taula Lack, un llit i un iPad. Ni revistes, ni llibres, ni discos. Llars que semblen «monestirs modernistes on la religió és Apple o Ikea», una religió «pròpia de calvinistes i capitalistes primigenis». Afegia que aquesta nova ideologia tecnològica havia convertit «les possessions en un símbol de pobresa» i el fet d’acumular-les en marca de mal gust. En la seva capacitat visionària, Svenonious anava més enllà i parlava de «la visió dels espais públics i la interacció física entre persones com a primitius, propensos a gèrmens i perillosos». Tot per elogiar l’acumulació dels objectes que volem, com a «eructe de resistència» contra la societat anticoses, per no deixar anar les cadenes de «qui érem i què se suposa que hauríem de ser». Ara, és clar, més que mai.