El canvi d’any

El raïm

La 2020 ha sigut una enorme muntanya de guano, en la qual han brillat uns rars diamants de felicitat, més valuosos encara per la seva escassetat. Conservem-los i lluïm-los el 2021

Es llegeix en minuts
El raïm

Sí, vaig plorar. Va acabar l’any i vaig plorar com una madalena davant la tele mentre engolia sense pensar uns grans de raïm vermell. Fins i tot pocs minuts abans de les campanades vaig estar dormisquejant amb una sèrie de romanços a l’època de la Regència britànica, sola a casa. Crec que no vaig ser l’única. Havia estat cuinant tot el dia per portar-los croquetes i coses que engreixen les tres persones que més estimo i així sopar juntes a la distància, i a la tarda havia parlat amb els meus amics, i recordat uns altres trenta i uns de desembre, i declarat amb ells que tornaríem a brindar, però que avui tocava pijama i sofà. I vaig veure l’Obregón –de qui jo, com tants, he rigut, any rere any, posat rere posat, com si per qualsevol raó tingués dret o motius per a això– i he pensat en la filla d’uns d’amics, que té dos anys i pateix una malaltia que no té a veure res amb la Covid però també la pot matar o fer-los patir sense límit, i en el que costa trobar què dir o com ajudar quan el dolor individual es dilueix en el col·lectiu.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

I em vaig menjar els 12 grans de raïm –varietat Sweet Celebration, has de riure– mentre la retransmissió amb la Puerta del Sol se superposava als focs artificials i a un gos bordador, i a la meva tele Obregón demanava vestida de festa més fons per a la investigació contra el càncer, i l’absurd d’aquest any m’ha caigut a sobre en allau en un segon tornava un any més ple que algunes dècades. Estava allà tot el que hem perdut: les persones, les feines, el temps sense abraçades... Però després he sentit la meva veïna acomiadant alegre el seu nòvio abans del final del toc de queda, perquè no ens queda cap altra opció que afrontar amb optimisme els afectes racionats. I m’ha donat per pensar que l’esperança era un deure de resistència, perquè la vacuna està, però no encara la vacunació i ha d’arribar a tot el món i a més fer-ho a temps.

S’ha dit que el 2020 ha sigut l’any de la vulnerabilitat, la complexitat i la resiliència. Però el que ha sigut sobretot és una enorme, pudent i escarpada muntanya de guano, en què han brillat uns rars diamants de felicitat, més valuosos encara per la seva escassetat. Conservem-los i lluïm-los el 2021, lectors, i tant de bo brilli aviat una altra vegada el sol. n